Els Viatgers De La Gran Anaconda

El Pakistan és un país extens, també d'extrems, molt divers i, fins a cert punt, contradictori. Potser parlem de molts països. És un "Frankenstein", diu l'antropòleg Joan Riera. Un país fill d'un gran riu, l'Indus, que el travessa pel bell mig de punta a punta, des de la serralada de l'Hindu Kush, al nord, fins a la seva desembocadura al mar d'Aràbia. Allà dalt, entre els cims punxeguts de l'Hindu Kush i el Karakorum, hi ha algunes de les valls més fascinants i enigmàtiques de la Terra. La vall de Hunza, per exemple, regió descrita al Mahabharata indi, que podria haver inspirat el Shangri-la de James Hilton. Pel nord del Pakistan, amb Joan Riera, antropòleg.

Mongòlia se'ns presenta en l'imaginari com un tapís verd infinit, tot i que aquesta imatge només es veu a l'estiu i a les zones d'estepa. Però Mongòlia també té muntanyes. És a l'"aimag" (província) de Bayan-Ölgii, als peus dels massís de l'Altai, a l'extrem oest del país, on habiten els kazakhs, poble nòmada, coneguts per una de les seves grans aficions: l'ensinistrament d'àligues per caçar. Ölgii, la capital, és una modesta però extensa població al peu de les muntanyes, amb carrers de terra, pocs edificis i molts "gers". De fet, les tendes circulars dels kazakhs formen barris. Ölgii és el nucli de la comunitat kazakh, que en aquest cas ha aparcat temporalment el nomadisme i fa vida a la ciutat. Però l'antropòleg Francesc Bailón es dirigia cap als campaments kazakhs de les muntanyes de l'Altai. Calia travessar desenes de quilòmetres d'estepa deserta per pistes de terra, creuar portes solitàries i deixar enrere parades d'autobús que esperaven passatgers enmig del no-res.

Mongòlia se'ns apareix en l'imaginari com un tapís verd infinit. Tot i que aquesta imatge només és a l'estiu i a les zones d'estepa. Però Mongòlia també té muntanyes. És a l'"aimag", 'província', de Bayan-Ölgii, als peus dels massís de l'Altai, a l'extrem oest del país, on viuen els kazakhs, poble nòmada, coneguts per una de les seves grans aficions: l'ensinistrament d'àligues per caçar. Ölgii, la capital, és una petita però extensa població al peu de les muntanyes, amb carrers de terra, pocs edificis i moltes "gers". De fet, les tendes circulars dels kazakhs formen barris. Ölgii és el nucli de la comunitat kazakh, que en aquest cas ha aparcat temporalment el nomadisme i fa vida a la ciutat. Però l'antropòleg Francesc Bailón es dirigia cap als campaments kazakhs de les muntanyes Altai. Calia travessar desenes de quilòmetres d'estepa deserta per pistes de terra, creuant portes solitàries i deixant enrere parades d'autobús que esperaven passatgers enmig del no-res.

Algun cop, passejant per Khartum, hi ha hagut persones que s'han acostat a la doctora Cordón per preguntar-li si ens creiem de debò que Bin Laden és mort. O que li han demanat: "A quanta gent us maten, a vosaltres, a les manifestacions?", acostumats com estan els sudanesos a la "normalitat" de tenir víctimes en cada protesta. Des d'Europa sovint es té una imatge del Sudan com un país tancat, sotmès a l'estricta obediència de la xaria, la llei islàmica. Però al carrer, Bin Laden no és en boca de gairebé ningú, assegura Irene Cordón, malgrat que en ple lideratge d'Al Qaida el Sudan va ser terra d'aixopluc. Khartum, la capital, és una ciutat curiosa. La mítica Khartum, escenari de mil batalles, de la confluència del Nil blau i el blanc, lloc de pas de les "caravanes dels 40 dies" i punt de partida de les expedicions a Meroe, antiga capital del Regne de Kush. Viatge al Sudan, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB.

Algun cop, passejant per Khartum, hi ha hagut persones que han preguntat a la doctora Cordón si ens creiem de debò (a Occident) que Bin Laden és mort. O que li han demanat: "A quanta gent us maten, a vosaltres, a les manifestacions?", acostumats com estan els sudanesos a la "normalitat" de tenir víctimes en cada protesta. Des d'Europa sovint es té una imatge del Sudan com un país tancat, sotmès a l'estricta obediència de la xaria, la llei islàmica. Però un cop al carrer, de Bin Laden no en parla gairebé ningú, assegura Irene Cordón, malgrat que en ple lideratge d'Al Qaida el Sudan el va aixoplugar. Khartum, la capital, és una ciutat curiosa. La mítica Khartum, escenari de mil batalles, de la confluència del Nil blau i el blanc, lloc de pas de les "caravanes dels 40 dies" i punt de partida de les expedicions a Meroe, antiga capital del Regne de Kush. Khartum, entre dos Nils, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB.

Els antics mexiques consumien una mena de beuratge que els connectava amb les deïtats. O això és el que es creien. Havien après que tallant i deixant fermentar les penques d'una agave de les que creixien a la seva terra, en sortia el preuat suc, "la beguda dels déus". Evidentment, es tractava d'un beuratge reservat exclusivament als nobles i als sacerdots. Amb el temps i, sobretot, amb l'arribada dels "conquistadores", les tècniques d'elaboració primitives es van sofisticar. I aquella poció inicial va derivar cap al mescal i els seus derivats, com el tequila, elaborat a partir de l'agave blava o tequilana. Tan famós es va fer el licor, que hi ha un poble a Mèxic que li va cedir el seu nom, Tequila. Viatgem a Tequila, a 65 quilòmetres de Guadalajara, a l'oest de Jalisco, per tastar el seu licor dels déus, amb Jordi Canal Soler, periodista de viatges.

Els antics mexiques consumien una mena de beuratge que els connectava amb les deïtats. O això és el que es creien. Evidentment, es tractava d'una poció reservada exclusivament als nobles i als sacerdots. Amb el temps i, sobretot, amb l'arribada dels "conquistadores", les tècniques d'elaboració primitives es van sofisticar. I aquella beguda inicial va derivar cap al mescal i els seus derivats, com el tequila, licor elaborat a partir de l'agave blava o tequilana. Tequila, amb Jordi Canal Soler, periodista de viatges.

Xavier Moret viatja fins als confins de Qinghai, a la històrica regió tibetana d'Amdo. I s'endinsa en territori khampa. Fa anys, aquests guerrers llegendaris atemorien els viatgers que gosaven aventurar-se a la seva terra. El Regne de Kham ocupava un terç del nord-est del Tibet històric, repartit entre l'actual Regió Autònoma del Tibet i les províncies xineses de Sichuan, Yunnan i Qinghai. Es tracta d'un territori molt accidentat, amb grans muntanyes. Una regió de cultura tibetana, amb grans monestirs, alguns dels quals estan situats en espais remots de difícil accés. Terra vigilada de prop pel règim xinès a través dels controls policials establerts arreu del camí. Sobretot, la regió d'Ü-Tsang i Lhasa, la històrica capital tibetana. "No ho posen fàcil, els xinesos", assegura Moret. "Volen que vegis el Tibet que ells volen que vegis, no el Tibet que tu voldries veure".

Xavier Moret viatja fins als confins de Qinghai, a la històrica regió tibetana d'Amdo. I s'endinsa en territori khampa. Fa anys, aquests guerrers llegendaris atemorien els viatgers que gosaven aventurar-s'hi. El Regne de Kham ocupava un terç del nord-est del Tibet històric, repartit entre l'actual regió autònoma del Tibet i les províncies xineses de Sichuan, Yunnan i Qinghai. Es tracta d'un territori molt accidentat, amb grans muntanyes; una regió de cultura tibetana, amb grans monestirs, alguns dels quals situats en espais remots de difícil accés. Terra vigilada de prop pel règim xinès a través dels controls policials establerts arreu del camí. Sobretot la regió d'Ü-Tsang i Lhasa, la històrica capital tibetana. "No ho posen fàcil, els xinesos", assegura Moret. "Volen que vegis el Tibet que ells volen que vegis, no el Tibet que tu voldries veure".

L'emperador Adrià va voler honrar la mort d'Antínous amb un santuari a la llavors província romana d'Egipte. El gran amor del cèsar s'havia ofegat al Nil, just el dia de l'aniversari del traspàs d'Osiris, déu de la mort i del més enllà. Adrià volia que la gent venerés Antínous, confós amb Osiris. Amb el temps, aquell lloc de pelegrinatge va esdevenir ciutat. Antinòupolis, dedicada a Osiris Antínous, va créixer enriquida per les taxes que gravaven les mercaderies que anaven a Roma. I va ser la capital del Regne Mitjà d'Egipte fins que els àrabs la van devastar. La sorra del desert va fer la feina restant, esmolant primer i enterrant després temples, palaus i altra mena de construccions més modestes. Fins a fer desaparèixer del tot la ciutat i abocar-la a l'oblit dels homes i al silenci etern. Almenys, fins al rescat dels arqueòlegs. Antinòupolis, primera aturada a les ciutats del silenci, un recorregut per les urbs més resplendents del passat.

L'emperador Adrià va voler honrar la mort d'Antínous amb un santuari a la llavors província romana d'Egipte. El gran amor del cèsar s'havia ofegat al Nil, just el dia de l'aniversari del traspàs d'Osiris, déu de la mort i del més enllà. Adrià volia que la gent venerés Antínous, confós amb Osiris. Amb el temps, aquell lloc de pelegrinatge es va convertir en una ciutat. Antinòupolis, dedicada a Osiris Antínous, va créixer enriquida per les taxes que gravaven les mercaderies que anaven a Roma. I va ser la capital del Regne Mitjà d'Egipte fins que els àrabs la van devastar. La sorra del desert va fer la resta de la feina, esmolant primer i enterrant després temples, palaus i altra mena de construccions més modestes. Fins a fer desaparèixer del tot la ciutat i abocar-la a l'oblit dels homes i al silenci etern. Almenys, fins que la van rescatar els arqueòlegs. Antínou, primera aturada a les ciutats del silenci, un recorregut per les urbs més resplendents del passat.

Viatgem al país de l'etern cel blau, al cor d'Àsia, amb les seves estepes infinites. En el passat, els xinesos van anomenar els mongols "el poble mòbil", perquè els veien passar cavalcant amunt i avall. Els mongols són hàbils genets. Genguis Kan comptava amb guerrers capaços de muntar sense deixar de disparar mai els seus arcs. Tan ferotges eren les hordes mongoles, que els xinesos, impotents, van veure en la construcció d'una gran muralla l'única manera de barrar-los el pas. Però tampoc els va servir. Les coses han canviat molt a les estepes de Mongòlia i a la seva capital, Ulan Bator, si bé els mongols encara aprenen abans a cavalcar que a caminar. Més d'un 30% són nòmades. Fins i tot aquells que s'han hagut de fer sedentaris i han plantat la ger en una ciutat mantenen l'ànima errant. Primera aturada a Ulan Bator, camí de les estepes kazakhs, amb l'antropòleg Francesc Bailón.

En nàhuatl, la llengua dels antics mexiques, n'hi deien "monstre aquàtic". Però tant ells com els purépetxes el consumien i el feien servir per guarir-se. Aquesta estranya salamandra, l'axolot, els servia de medecina. Els vells habitants de Michoacán en feien ungüents i xarops perquè el "monstre" en qüestió tenia una rara capacitat per regenerar-se. Més recentment també s'ha constatat que si se'ls extirpa una part del cervell o de la medul·la espinal la regeneren igualment. La tradició medicinal a partir dels axolots s'ha perpetuat fins a l'actualitat, però ara qui n'extreu xarops i ungüents són les monges d'un convent. Per estrany i contradictori que pugui semblar, elles creuen que la seva "ciència" perpetua i garanteix la pervivència de l'estranya criatura. Al capdavall, el fet d'extreure'n medecines fa que en tinguin cura i vetllin per la seva preservació al seu hàbitat natural dels llacs Xochimilco o Pátzcuaro. Viatge a Michoacán, amb el periodista Jordi Canal-Soler.

Fa una cinquantena d'anys un ferrer de la Vall d'en Bas, va habilitar un camí directe per pujar al Puigsacalm. I va equipar una escletxa per ascendir directament per la canal Fosca. I és que el Puigsacalm és una muntanya amb moltes cares. Depèn de per on es miri. N'hi ha que són amables, però d'altres són feréstegues. L'estat d'ànim pot influir a l'hora de triar un camí o un altre per enfilar-s'hi. Si optes per la passejada, pots fer camí des Vidrà o Ciuret, al Vidranès, o des del coll de Bracons, per la font de la Tornadissa. Però en Joan Portell ha optat per la dificultat i pren el camí de Joanetes per enfilar-se pels ganxos nous. Ara bé, sigui quin sigui el camí triat, cal seguir-ne la traça i no sortir-ne. "Ni els boscos ni els prats són de tothom", recorda en Joan. "Hi ha pagesos, llenyataires i propietaris forestals que s'encarreguen d'explotar-ho." Ascensió al Puigsacalm, amb Joan Portell, pedagog, escriptor i excursionista.

Quan Marc Rovira es va esmunyir fins al front de guerra de la República d'Artsakh o l'Alt Karabakh, el conflicte amb l'Azerbaidjan ja s'intuïa. Trinxeres, sacs terrers i combois militars que anaven amunt i avall. L'Alt Karabakh és una petita illa de població armènia cristiana a l'interior de l'Azerbaidjan islàmic. Un no-país, perquè cap estat del món reconeix la seva independència proclamada de facto el 1991. La nova República d'Artsakh, nom armeni de la regió, està en rebel·lió amb l'estat al qual pertany, l'Azerbaidjan. Les friccions i els xocs armats entre armenis i àzeris ha estat constant des de la desintegració de la Unió Soviètica, de la qual els uns i els altres van formar part. Els quatre anys de guerra entre el 1988 i el 1992 van deixar trenta mil morts i el conflicte de 40 dies més recent n'hi ha afegit uns quants milers més. L'odi és massa profund en aquesta terra per deixar lloc a la pau. Viatge a l'Alt Karabakh, amb Marc Rovira, agent rural i viatger.

A l'illa de Sark, l'estat independent més petit de la Mancomunitat Britànica de Nacions, no es va abolir el feudalisme fins al 2008. Aquell any a Sark, integrada a l'arxipèlag de les illes Anglonormandes, al canal de la Mànega, hi va haver eleccions lliures per primer cop en tota la seva història i els súbdits del senyor de l'illa van esdevenir ciutadans. Tot va començar a canviar amb l'arribada de dos germans bessons multimilionaris que van desembarcar a l'illa atrets, entre altres coses, pel fet que no s'hi pagaven impostos de cap mena. Els germans Barclay van comprar Brecqhou, la germana petita de Sark, s'hi van establir i van fer-hi construir el seu castell. Van tancar l'illot i van prohibir-hi l'accés a tothom, inclosos els pescadors que tradicionalment hi havien anat a tirar la xarxa. I això només va ser el principi. Viatge a l'illa de Sark, amb Sergi Ramis, periodista, editor i viatger.

Conten els primers europeus que van explorar l'arxipèlag de les illes Vaygach, al mar de Kara, que hi van trobar restes de sacrificis humans. El navegant neerlandès William Barentsz va deixar escrit en els seus diaris de viatge que en arribar a aquesta terra sagrada dels nènets, entre la península de Iamàlia i l'illa de Nova Terra, va descobrir-hi prop de quatre-cents tòtems amb sang i restes orgàniques a la base. Quan els exploradors russos van arribar a la remota terra siberiana, es van sorprendre que els nènets sempre tinguessin la boca i les mans tacades de sang, i es van pensar que es menjaven les persones. La llegenda sobre la suposada antropofàgia dels nènets es va estendre arreu. Tant que al principi els anomenaven "samoiede", en referència al consum de carn humana. No va ser fins passats els anys que es va descobrir que la sang dels nènets era pel costum de menjar carn crua, però de ren i d'altres animals. Viatge a la península de Iamàlia, amb Francesc Bailón, antropòleg.

A la Fête Guédé d'Haití els morts hi estan convidats. Es tracta d'una celebració que es fa cada novembre en honor dels ancestres dels haitians. De fet, els guédé són els esperits dels ancestres, dels avantpassats. La Fête Guédé es fa tant per honorar els morts com per celebrar la vida. Fenòmens de possessió inclosos. Enmig de les celebracions, els esperits dels ancestres posseeixen els cossos d'alguns creients. Els munten en ple carrer. Tot acompanyat de música, amb bandes de percussió que fan servir tambors i maraques. La Fête Guédé, amb el periodista Adolf Beltran.

Diu la tradició que només néixer, un eixam d'abelles va cobrir el cos indefens del petit príncep. Veient el miracle, la reina mare va exclamar: "Lalibela! Lalibela!", que vol dir literalment "les abelles reconeixen la seva sobirania". L'infant-rei, Gebra Maskal Lalibela, arribava al món amb una missió transcendental que li seria revelada per l'Altíssim: construir deu esglésies de pedra monolítiques. Altres fonts parlen que la veritable intenció del monarca va ser construir una nova Jerusalem en resposta a la conquesta de Terra Santa pels exèrcits musulmans. Sigui com sigui, Lalibela és avui dia una ciutat monàstica, que compta no amb deu, sinó amb onze esglésies rupestres tallades a la roca, úniques al món, declarades patrimoni de la humanitat per la UNESCO. Viatge a Lalibela, amb l'arqueòloga i historiadora Irene Cordón... Amb el permís de la guerra.

El quimono ha estat la vestimenta quotidiana de les japoneses durant segles. "Quimono" vol dir "vestit". I, si bé és cert que el seu ús va decaure amb la colonització nord-americana del Japó, posterior a la Segona Guerra Mundial, avui dia moltes dones japoneses el porten, sobretot en ocasions especials. Incloses les geishes, que sovint llueixen quimonos espectaculars. Cada època s'hi reflecteix en un color diferent. De manera que calen fins a nou artesans per tenyir un sol quimono, una peça d'art que pot arribar a costar una fortuna. I una font d'informació inesgotable sobre qui el porta... si se sap llegir. Retrat d'una geisha, amb Kris Ubach, fotògrafa.