Els Viatgers De La Gran Anaconda

No és estrany que a les manifestacions de miners a Bolívia tirin dinamita. A La Paz, govern i policies temen les protestes mineres perquè fins i tot les "cholas" hi van armades amb TNT. Qualsevol en pot comprar al Mercado Minero de Potosí. Aquí la mina de plata més important d'Amèrica continua oberta i funcionant tal com ho ha fet des que hi van arribar els "conquistadores". És tan gran la teranyina de túnels i galeries que hi ha una amenaça real d'esfondrament. Fins i tot Potosí desapareixeria engolit per la mina. De fet, al Cerro Rico, fet amb la terra sobrant de la mina, n'hi diuen "la Montaña Comehombres" per tots els miners que hi han perdut la vida treballant. I és que, per poder sortir en vida de la mina, cal tenir content el diable déu que mana a les profunditats de la muntanya. El Tio és present en tots els accessos i racons, perquè la mina és l'inframón. Bolívia, amb Marc Rovira, agent forestal i viatger.

Anar a peu des de Bangkok fins a Barcelona no és una empresa fàcil. No ho és per molts aspectes com l'alimentació, la salut, la seguretat, l'entesa o l'orientació. Què passa quan un pont que hauria de ser allà no hi és?; o un carrer, marcat al mapa, que en realitat no existeix. No hi ha cap altre remei que refer el camí i trobar una altra solució que et permeti seguir la ruta traçada. O preguntar a la gent, que tants cops té la resposta. Tot just fa pocs dies que la Jenn i en Lluís han deixat enrere Bangkok, la capital i alhora gran metròpoli de Tailàndia. Però ja s'han adonat que, al sud-est d'Àsia, la vida és al carrer. La gent viu al carrer. El carrer és casa seva. Hi dormen, hi cuinen, hi mengen, s'hi apleguen amb la família i amb els amics. Al carrer hi fan de tot, venen, compren, reparen... A peu de Bangkok a Barcelona, amb Jenn Baljjko i Lluís López Bayona.

Del Mato Grosso, al Brasil, només en queda el nom. Pràcticament no en queda res, del "Mato", i ni de bon tros és "Grosso". La depredació de l'home ha estat implacable, i encara ho és. Ho ha constatat sobre el terreny Andreu Ariño en el seu viatge transamazònic fent autoestop.

Anar a peu des de Bangkok fins a Barcelona no és una empresa fàcil. Tot just fa pocs dies que la Jenn i en Lluís han deixat enrere Bangkok, la capital i alhora gran metròpoli de Tailàndia. Però ja se n'han adonat que, al sud-est d'Àsia, la vida és al carrer. La gent viu al carrer. El carrer és casa seva. Hi dormen, hi cuinen, hi mengen, s'hi apleguen amb la família i amb els amics. Al carrer hi fan de tot, venen, compren, reparen... A peu de Bangkok a Barcelona, amb Jenn Baljko i Lluís López Bayona.

Viatgem a un país del passat. Una ciutat, Axum, i un imperi, l'axumida, un 95 per cent del qual resta enterrat. Ningú l'ha posat al descobert encara. De l'esplendor d'aquell imperi només en són visibles algunes esteles reials de roca de fins a trenta metres d'altura. Diu la llegenda que els monòlits es van alçar gràcies a l'influx de l'Arca de l'Aliança, de la qual un monjo en té cura ben a prop del lloc. Els llibres antics diuen que a Axum, la capital, hi va viure la reina de Sabà, Bilkis en la tradició islàmica o Makeda en l'etíop. Mite o realitat, tant el Nou com l'Antic Testament, com l'Alcorà i el Kebra Nagast "Glòria dels reis", etíop, esmenten la reina llegendària. Viatge a Axum, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia, Història Antiga i Medieval per la UAB.

Una ventada anunciada obliga el veler Talula de Joan Antoni Afonso i Laura Alameda a arrecerar-se a l'illa de Cos, al Dodecanès. És la primera parada a Grècia, en el seu llarg periple, de cinc anys de navegació, pels mars i oceans d'arreu del món. De Cos era Hipòcrates, el pare de la medicina, i a Cos hi ha el temple d'Asclepi, el deu del mateix ram. Però en l'antiguitat, Grècia també va ser terra de déus i deesses, de ciclops i d'altres éssers mitològics. Així va ser com tot solcant l'Egeu, la Laura i en Joan Antoni van anar a petar a l"'illa dels homes de tres peus".

Oman exhala perfum d'encens. Allà on vas d'aquest amable emirat del Golf Pèrsic hi ha encensers, ja sigui les llars de la gent o fins i tot al bell mig de les places públiques de pobles i ciutats. També inspira respecte, sobretot si acceptes el repte de pedalar per les muntanyes que com una serp recorren el país de dalt a baix. Tot pedalant muntanya amunt per Oman, cal estar al cas de la dita ioruba segons la qual "quan un home perd l'ombra, mor". Encara que l'aire estigui perfumat d'encens. Pedalant per Oman amb Alba Xandri i Ricard Calmet.

En aquest bocí de món els rellotges es van aturar fa segles. El Mont Athos és una mena d'anacronisme, un territori immutable, governat per monjos, amb el permís de la màxima autoritat de l'església cristiano-ortodoxa resident a Istanbul, i del govern grec. Perquè Athos es un país que depèn de l'estat grec, tot i que Atenes fa servir el seu ministre d'afers estrangers com a interlocutor amb la vintena de comunitats monàstiques que s'hi apleguen. Aquest és un lloc a part, amb tots els passos per terra tancats. L'únic accés permès a les persones al Mont Athos és per mar. I no a totes. Al dir "persones" ens referim bàsicament als homes. Athos està prohibit a les dones i a tots els éssers vius femella, amb alguna rara excepció. Athos és un món antic i obscur. Hi viatgem amb Sergi Ramis, periodista i editor. Amb en Joan Portell, escriptor i pedagog, ens enfilarem a una via ferrada i amb Josep Maria Romero, El viatger de la Gran Anaconda en marxa, compartirem una singular navegació per l'Oceà Pacífic.

Ilorin, a Nigèria, és una població majoritàriament ioruba si bé governada per un emir d'ètnia fulani, l'elit islamitzada. De fet, Ilorin és una ciutat icònica que, juntament amb el riu Níger, marquen la transició entre el sud, animista i cristià a Nigèria, i el nord, musulmà. Va ser en aquesta regió on l'explorador Mungo Park va perdre la vida a mans dels nadius que, en confondre'l amb un traficant d'esclaus, el van matar a pedrades. Entrem en territori islàmic en un viatge que ens ha de portar a recórrer el nord i l'est de Nigèria per acabar finalment a l'antic Regne del Benín, a la costa sud. Amb l'antropòleg Joan Riera.

Quan la terra es va obrir de sobte, ningú s'esperava que en sorgís un volcà. El naixement del Paricutín, a l'estat mexicà de Michoacán, va agafar tothom desprevingut, si bé després la seva formació es va allargar. La història del volcà Paricutín però, només n'és una de les que trobem en aquest estat mexicà, terra dels purépetxes. Viatge per Michoacán, amb el periodista de viatges, Jordi Canal Soler. Les reverències a l'Àsia, amb el viatger i escriptor, Josep Maria Romero, el taïno, amb el lingüista, David Valls, i la història de les illes sense nom a l'oceà Àrtic, completen el viatge.

Elleore és tan a prop de terra ferma que amb prou feines és una illa. Amb disset minuts en barca de rems n'hi ha prou per atansar-s'hi. Aquest bocí de terra, de la mida de dos camps de futbol, esta habitat pels "immortals", que l'any 1994 la van declarar un regne independent de Dinamarca. De fet, Elleore és la micronació més longeva de totes les que hi ha al món. Un regne, que en els seus prop de 80 anys d'existència, ha tingut set reis malgrat que els habitants habituals i més nombrosos són el cigne mut i el gavià argentat. Però ni els uns ni els altres han inspirat el nom de cap dels seus monarques, quatre dels quals s'han dit Leo, Lleó o Leodora. Però per quina raó en una illa europea els monarques porten el nom del lleó, que alhora forma part de l'escut del Regne i és l'animal nacional? El regne d'Elleore, amb Sergi Ramis, viatger, periodista i editor. Ah!, important a recordar: l'únic requisit per entrar a l'illa és no portar cap exemplar de "Robinson Crusoe".

El temple de l'albada de Bangkok, el Wat Arun, va ser el punt de partida escollit per iniciar la llarga caminada. La Jenn i en Lluís s'havien proposat una quimera. Al davant se'ls obria un horitzó incert de més de setze mil quilòmetres, a través de desenes de països i infinitat de maneres de ser, de fer, de pensar i de creure. Tres anys i mig de caminada, que va començar amb una primera passa, a l'albada de Bangkok, la ciutat dels àngels. Volien apreciar el món de la manera més íntima possible. Sense assumir més riscos dels que calien, si bé, de risc, n'hi havia. Només la sortida de la gran metròpoli tailandesa ja suposava tot un repte. Es tracta d'una megalòpoli solcada per escalèxtrics d'autopistes, trens monorail i mercats ambulants, sense una via clara per als vianants. Amb una calor tropical que t'obliga a avançar de cent metres en cent metres, sempre cercant l'ombra i bevent aigua sense parar per no defallir. De Bangkok a Barcelona a peu, amb Jenn Baljko i Lluís López Bayona.

L'antropòleg Francesc Bailón reprèn el seu viatge per la Sibèria russa i arriba al campament de Tània i Iaixa. Una parella de nènets que viuen amb els seus set fills aïllats al mig de la tundra glaçada, al nord del cercle polar àrtic. Una vida lliure en plena natura, sense wifi ni televisió, sense hospitals ni escoles, i amb mínimes connexions amb la resta del món. Pràcticament és com viure en un altre planeta, on durant una gran part de l'any sempre és de dia, no existeix el temps, ni la vida es regeix pel rellotge. D'aquí ve que l'aparició de Francesc Bailón fos com l'aterratge d'un extraterrestre. Va caldre temps per escalfar l'ambient i deixar que fluís la confiança, que, al capdavall, va fer possible la integració entre dues formes de vida tan radicalment diferents. Una estada amb els nènets de Sibèria, amb Francesc Bailón, antropòleg especialista en l'Àrtic.

Israel atresora història en la terra que ocupa, cobejada pels homes que se la disputen des de fa mil·lennis. No és gens estrany que sigui un estat amb múltiples cicatrius a la pell, fruit de la complexitat que l'envolta. Per molts, terra sagrada. Aspre, per d'altres. Sigui com sigui, hi ha pocs llocs al món on la terra amagui tants estrats de pobles i cultures que un moment o altre s'hi han emplaçat, hi han combatut i hi han deixat la vida. Estat de forts contrastos, amb la capital a Tel Aviv, paradigma de l'Israel modern, i amb Jerusalem, on la religió ho amara tot. El fet d'estar ubicat entre els deserts d'Àfrica i d'Àsia, d'una banda, i el Mediterrani càlid i humit, de l'altra, dibuixa un paisatge canviant: verd al nord i la costa, ocre al sud, blanc de sal, a la vall del riu Jordà, la depressió més profunda del planeta. Per terres d'Israel, amb el viatger i investigador Jofre Rocabert.

Per l'antropòleg Joan Riera, Nigèria és un país mal representat als mitjans de comunicació, que només s'hi refereixen quan hi ha algun atemptat amb víctimes. Però Nigèria és un país amb mil matisos. Passejant pel carrer pots topar de nassos amb una figura antropomòrfica, amb un vestit fet amb retalls i peces de fusta, i amb una màscara que camina i balla al ritme d'un djembé que martelleja el músic que l'acompanya. És un egungun. La gent s'hi atansa per comunicar-se amb els seus avantpassats, com aquell qui hi parla pel mòbil. Nigèria, el país món, amb l'antropòleg Joan Riera.

Malgrat que és una de les illes de l'arxipèlag de Hawaii, és fàcil associar Kawai amb l'Àfrica profunda, les Marqueses o amb illes misterioses habitades per goril·les gegants o per temibles bèsties antediluvianes. No és estrany: la proximitat de Hawaii a Hollywood, a Los Angeles, va convertir aquest arxipèlag en un plató més de les grans companyies cinematogràfiques. Kauai conté, doncs, molts dels paisatges del nostre imaginari. Viatge a Kauai, amb el periodista de viatges Jordi Canal Soler.

Pels toraja de l'illa indonesia de Sulawesi, el més important de la vida és la mort. Per això, celebren un dels rituals d'enterrament més complexos i únics del món. Curiosament, lluny de ser cerimònies espantoses, constitueixen espectaculars celebracions de vida. Si bé és cert que alguns costums poden ser xocants per a nosaltres, com el fet de considerar els difunts "maluka", és a dir, malalts o persones dorments, i tenir-los en una habitació a casa, durant mesos o anys, fins al dia dels funerals just a l'inici del viatge més llarg. Els toraja de Sulawesi, a Indonèsia, amb el periodista, Adolf Beltran.

Quan voles en globus et converteixes en aire. Per això, la màgia del globus, diuen els experts, i, alhora, el màxim exponent d'aventura, és enlairar-te i no saber on arribaràs. Simplement, deixar-te portar. Miquel Messeguer i Àngel Aguirre n'han vistes de tots colors durant els més de trenta anys que porten pilotant globus aerostàtics. Inclosa l'apagada del cremador --és a dir, de l'aparell que fa que el globus s'enlairi-- en ple vol. Però els avalen les hores viscudes entre els núvols. Per això s'han sortit de totes: d'acabar penjats a les capçades dels arbres en plena selva de l'Amazònia o de cremar un globus al Sàhara maurità. "Si veiéssim el que fa el vent, no volaria ningú", reconeixen, però. La darrera experiència ha estat l'expedició a la Patagònia. El repte era observar un eclipsi solar total des de la cistella del globus en ple vol. Però han acabat sobrevolant la glacera del Perito Moreno, el Fitz Roy i l'Aconcagua. Expedició en globus a la Patagònia, amb Àngel Aguirre i Miquel Messeguer, pilots de g

"Hi ha el famós cas d'un suís del qual només van trobar les ulleres." L'home, segons explica el naturalista i biòleg Miquel Rafa, era de visita a Komodo, a Indonèsia, una de les illes Petites de la Sonda, habitada per dracs enormes, capaços de moure's amb la rapidesa del diable quan ataquen cabres i búfals. O, fins i tot, d'enfilar-se als arbres per caçar micos. Entre els habitants de l'illa, tampoc hi falten les històries de persones desaparegudes al bosc en endinsar-s'hi per anar a buscar llenya. Els dracs de Komodo són carnívors. De fet, són els superdepredadors de Komodo i algunes de les illes veïnes, com Rinca, Flores, Gili Motang i Gili Dasami. Viatge a Komodo, amb Miquel Rafa.

La Jenn i en Lluís són la prova viva que l'essència de l'home és nòmada, no pas sedentària. La prova és haver caminat més de setze mil quilòmetres des de Bangkok fins a Barcelona. Diuen que volien percebre la bondat del món. Quina millor manera de fer-ho hi ha, si no és la de viatjar a peu? Quan vas a peu, el pas de les hores s'alenteix, el món gairebé s'atura al teu voltant. De sobte, tens temps d'ensumar, de badar o d'observar el que t'envolta. Parlar amb altres persones, parar atenció en la seva manera de viure, sovint ben diferent de la nostra. O d'admirar el paisatge de vora el camí i de més enllà. "Caminar", diu Chatwin, "va ser la primera forma de viatjar; una manera de connectar-se amb el nostre planeta i les persones que hi viuen". Viatjar a peu és, potser, la dimensió més humana del viatge. La Jenn Baljko i en Lluís López Bayona van triar Bangkok, a Tailàndia, per fer el primer pas del seu llarg periple. Vora el Wat Arun, a trenc d'alba. Perquè, quin lloc i quina hora millor per fer aquest primer pa