Els Viatgers De La Gran Anaconda

A Hong Kong, els diners ho són tot. El lloc de la metròpoli on aquesta filosofia està més ben resumida és a la plaça de l'Estàtua, on van substituir la vella imatge de la reina Victòria d'Anglaterra, referent de tota la Gran Bretanya colonial, per la d'un banquer. A Hong Kong, calen diners i sort, molta sort. La gent va a cercar-la al temple de Man Mo, on es ret tribut al déu de les lletres i alhora al de la guerra. Va ser en aquest temple on un endevinador va dir a en Moret: "No viatgis els dimecres". Viatge a Hong Kong amb el viatger, periodista i escriptor Xavier Moret

Selene Irvine no passa desapercebuda. Els seus cabells de color rosa no l'hi permeten. Selene es passeja per Belfast (Béal Feirste en gaèlic), quan Kris Ubach la veu, l'atura i li demana poder fotografiar-la, malgrat que el que buscava no eren personatges singulars, sinó art urbà. A Belfast, les parets i els murs interpel·len els vianants. Els murals que hi ha impresos són un crit que no et deixa indiferent. Un crit de patiment, un clam de conflicte, de guerres antigues entre catòlics i protestants. Els murals eren una forma més de batalla. Separatistes i unionistes els feien servir per marcar territori.

A Hollywood encara preval el mite que qualsevol persona pot ser una estrella. "Moltes persones", explica el periodista cultural David Moreu, "encara viatgen a Los Angeles perseguint aquest mite, que Hollywood els pot contractar en qualsevol moment". "Road movie" per la Pacific Highway entre Los Angeles i San Francisco.

L'any 1970, un grapat de grangers de l'Austràlia Occidental, liderats per Leonard George Casley, van proclamar la independència d'un petit bocí de terra, de fet, una granja, i el va anomenar Principat de la Província del riu Hutt. Es tracta de la micronació més antiga d'Austràlia.

"De mica en mica... És com aquella formigueta que un dia surt de casa, va fent, va fent, va fent, i tal dia arriba a tal lloc..." Amb aquesta senzilla filosofia de vida, Alba Xandri i Ricard Calmet van sortir de casa un dia i es van posar a pedalar pel món. Quan van tornar, havien passat tres anys, havien fet cinquanta-cinc mil quilòmetres i havien recorregut quaranta-un països. Aquest ha estat un periple de vida fruit de la passió per la bicicleta i pel viatge.

Travessar les muntanyes Urals polars és una experiència increïble, afirma l'antropòleg Francesc Bailón. Es tracta d'un recorregut entre continents i alhora un viatge en el temps. Sobretot si vas a la recerca d'algun dels pobles nòmades, com els nenets, que habiten la tundra àrtica acompanyant els seus ramats de rens, tal com ho han fet durant segles. El viatge siberià de l'antropòleg Francesc Bailón.

David Fajula se'n va anar cap a Minnesota seguint el rastre de les comunitats eslovenes. Però, què hi va veure, aquella gent de muntanya, al Midwest pelat nord-americà? "Un senyor em va dir, venint cap aquí, que els núvols semblaven muntanyes", recorda David Fajula. Era cert, les úniques muntanyes que pots veure a Minnesota amb una envergadura similar a la del Trglav eslovè probablement són els núvols.

Travessar els Urals polars és una experiència increïble, afirma l'antropòleg Francesc Bailón. Es tracta d'un recorregut entre continents i alhora un viatge en el temps. Sobretot si vas a la recerca d'algun dels pobles nòmades, com els nenets, que habiten la tundra àrtica acompanyant els seus ramats de rens, tal com ho han fet durant segles. Viuen en tendes o "txums" plantats enmig de la buidor més pregona. Envoltats de vent i gel. Tan solitari és aquest món que els nenets han d'aprofitar el festival anual del Dia del Pastor per trobar parella. Si no ho aconsegueixen, trigaran un any a tornar a trobar-se amb els altres membres del seu poble i reintentar-ho. Francesc Bailón buscava una família de nenets perduts a Sibèria. No és fàcil trobar-los, però l'antropòleg ho va intentar i es va endinsar a les estepes àrtiques en un viatge èpic de final incert. El viatge siberià de Francesc Bailón, antropòleg. A la recerca dels nenets. El viatge ens portarà també a la frontera entre Tailàndia i Birmània, amb el viatger

"Les pintures i la sepultura son les primeres "marques", els primers símbols de l'homo sapiens sapiens, i que ens diferencien dels bonobos". Agustí Pàniker, escriptor i editor, especialista en història i antropologia de la religió explica que aquestes pintures, que trobem en indrets amagats, des de la península ibèrica, passant per França, Àfrica, i fins a l'altra extrem del món, a Austràlia, ens parlen d'una cosmovisió universal. Segurament de l'esperit animista i xamànic. Des dels temps més pregons els xamans s'han valgut d'estats alterats de consciència per entrar en contacte amb els esperits d'animals i deixar-ne constància en les pintures. Seguim el rastre de l'art rupestre, amb Agustí Pàniker, escriptor i editor, especialista en història i antropologia de la religió. El Wat Rong Khun, més conegut pels estrangers, com el temple blanc, és una mostra d'art i alhora santuari religiós budista, propietat privada de Chalermchai Kositpipat, l'artista que el va dissenyar, finançar i construir a Chiang Rai, al no

La periodista i politòloga Raquel Pérez ha viscut durant dos anys a Calcuta, oficialment, Kolkata. Hi va anar per fer-hi una recerca sobre la gestió de la higiene menstrual des d'una aproximació als drets humans. Però l'estudi la va acabar transportant a mons i problemàtiques que queden al marge del coneixement de la gran majoria de visitants d'aquesta ciutat índia. Amb en Josep María Romero posa al descobert les presses que tenallen gran part del món, fruit de la globalització. És una crònica més a l'espai "El viatger de la Gran Anaconda en marxa" amb el viatger i escriptor, Josep Maria Romero.

No gaire lluny de la vora del llac Tana, al nord d'Etiòpia, s'hi alça una vila imperial fortificada amb una dotzena de palaus i castells de pedra inèdits a l'Àfrica. Tan rars són al paisatge africà que li han valgut el sobrenom de la "Camelot d'Àfrica", tot i que la ciutat del rei Artús era fantasia i els castells africans són reals. Aquestes fortificacions ens recorden el passat esplendorós de Gondar, la ciutat que l'emperador Fasil va convertir en capital del seu imperi. Tan fantàstiques son les ressonàncies del passat d'aquesta ciutat que John R. R. Tolkien s'hi va inspirar per crear Góndor, una regió de la Terra Mitjana, reialme Dúnedain, en l'univers fantàstic d'aquest escriptor i la seva obra literària "El senyor dels anells". Viatjarem fins a Gondar i els seus castells i fortaleses amb Irene Cordón, arqueòloga i historiadora. El viatge també ens portarà a altres paisatges històrics, com alguns dels escenaris de la guerra del Vietnam, amb Josep M. Romero, "El viatger de la Gran Anaconda en marxa", i tam

Es tracta de la nació sense estat més gran del món, amb el seu territori fragmentat entre Turquia, l'Iraq, l'Iran, Síria i un petit bocí d'Armènia. Kurdistan vol dir literalment "terra dels kurds", una extensa regió històrica i cultural de l'Orient Mitjà. L'agent rural Marc Rovira ha recorregut el sector iraquià amb taxis col·lectius, furgonetes i fins i tot conduint ell mateix per carreteres infernals. Enmig de mesures de seguretat extremes, conseqüència de dècades de guerra. I sobretot, ha parlat amb la seva gent. "Hi cercava l'autenticitat d'una país poc turístic", afirma. Conèixer la realitat d'aquesta nació sense estat l'atreia poderosament. "I veure el Kurdistan més lliure", sentencia. "Potser és l'únic país del món", diu Rovira, "on ser català t'obre portes. El primer que et diuen és 'oh!, el referèndum, nosaltres també vam votar!. Els catalans sou els kurds d'Europa!'". O "vosaltres els catalans d'Àsia", va respondre'ls Marc Rovira. Una passejada pel Kurdistan iraquià, amb Marc Rovira, agent rural. U

"Una noia que feia vint anys que vivia a Nova York em va dir: és que Nova York és una ciutat de solitaris. Si vens sola te'n vas sola". Ho recorda la periodista Rosa M. Pujol després d'haver viscut i treballat anys a la Gran Poma. "Nova York és una ciutat de pas, és la selva en el seu estat més pur". No és fàcil viure en aquesta ciutat un cop deixes de ser turista. I això passa, segons Pujol, així que passeges per la cinquena, la setena o qualsevol altra avinguda de la ciutat dels gratacels i ja no mires amunt. Pujol ens descobreix alguns dels secrets de Nova York. Secrets que només estan a l'abast dels que s'hi queden una temporada. I queda clar que, com diu el periodista Enric González, "una temporada a Nova York canvia qualsevol, per bé o per mal. La vida a Nova York és un esport de velocitat i reflexos en el qual, al capdavall, decideix la sort". Nova York, amb la periodista Rosa M. Pujol. Un cop d'ull a "Laurie, a les Òrcades del Sud", oceà antàrtic a l'espai "Illes remotes" i una breu aturada a la pobla

L'astrologia és vital per a la cultura hindú. La numerologia, els astres... no es pot fer res sense consultar primer els astres, sense saber on se situa la lluna, on som nosaltres i, per tant, on és la ciutat, que també ha de tenir una orientació determinada. Tot gira al voltant dels astres i dels déus. Perquè, evidentment, no hi ha palaus sense déus i és el maharajà qui fa aixecar temples alhora que fa construir palaus. Va ser el maharajà qui en el cas de Jaipur va encarregar no només un palau sinó tot una ciutat, la Ciutat Rosada pel color de molts dels seus edificis i construccions. A Jaipur, el palau del maharajà ocupa el centre geomètric. La ciutat sencera gira al voltant del palau, malgrat estar farcida d'altres construccions meravelloses. Recorrerem Jaipur amb l'arquitecta i editora Ariadna Álvarez. Amb "El viatger de la Gran Anaconda en marxa", Josep M. Romero, ens aturarem a Kampot, a Cambodja, alhora que recuperarem el rumb de la navegació pel mar Roig amb els navegants Joan A. Afonso i Laura Alamed

El que nosaltres anomenem "el funeral o l'enterrament del cel" els budistes tibetans en diuen "anar a les muntanyes" o "pujar a les muntanyes". Aquesta és la història del viatge més llarg, tal com es planteja al Tibet històric i en altres zones de l'altiplà tibetà, un dels llocs del món on la terra és més a prop del cel. Quan una persona budista es mor al Tibet, ofereixen el seu cadàver als voltors. Lluny de l'estupor que aquest acte pugui suposar per a la cultura occidental, per a ells suposa un acte final de bondat amb els éssers vius. En parlem amb el periodista Adolf Beltran.

Els monts Nuba, a l'estat sudanès del Kordufan, és un lloc mític. Hi viuen unes seixanta de tribus diferents que no són conscients que el territori s'anomena monts Nuba. El nom només serveix per als forasters. De fet, els Nuba no existeixen. "Cap Nuba o persona definida com a Nuba s'hi considera, és un terme de fa 30 o 40 anys", diu l'antropòleg Joan Riera. "És un concepte après". Els prop de quatre milions de persones que viuen als monts Nuba pertanyen a pobles molt diversos que parlen llengües inintel·ligibles entre elles. I quan és que occident descobreix als Nuba? "La persona que va 'iconitzar' la gent d'aquests pobles", explica Riera, "que els va convertir en una mena de 'Gioconda' de l'etnicitat africana va ser la fotògrafa Leni Riefenstahl". I, des de llavors, els occidentals han anat a l'Àfrica a la recerca del món perdut del qual els Nuba en són el símbol. "Els Nuba", amb l'antropòleg Joan Riera.

"Els únics que pugen a l'autobús a la costa oest dels Estats Units són els ancians, els pobres, els hispans, els negres i, fins i tot, els sensesostre, amb el seu carretó del súper ple de trastos. I ningú els diu res". L'escriptora i viatgera Ana María Briongos està contenta de no tenir cotxe quan viatge a San Francisco i a Berkeley, perquè això li permet conèixer altres realitats que d'altra manera ignoraria. Tots els usuaris de l'autobús saluden el conductor, "que també és negre", aclareix, "i quan baixen li tornen a donar les gràcies". De forma sorprenent, al país més ric del món i a tocar de la zona probablement més rica del planeta, Silikon Valley, bressol de les noves tecnologies, on la majoria dels mortals s'hi ha venut l'ànima -conscientment o inconscientment-, hi viuen, també, molts sensesostre. Ana María Briongos fa un viatge familiar a la costa oest nord-americana i ens acosta la seva realitat més quotidiana i desconeguda.

Joan León es va passar un any a Sud-amèrica cercant un raconet, una ombra, un lloc mínimament còmode... per poder-hi dibuixar. La idea era travessar el continent de sud a nord. Per bé que sovint no sabia si anar cap a un costat o cap a un altre, però sempre cap al nord... i dibuixant. "Dibuixar", diu en Joan, "és l'excusa per aturar-se i per disposar d'un temps per conèixer més a fons el lloc que visites." Per això en l'equipatge hi portava un petit estoig amb aquarel·les. A més a més, per a en Joan, dibuixar també era un ganxo per relacionar-se amb la gent del lloc que, encuriosida, se li acostava per veure què feia. "A mi", reconeix en Joan León, "m'agraden els llocs vius, on hi viu gent i puc xerrar i aturar-me a dibuixar i que em preguntin, -ostres!, què fas?'". Tot i que a Valparaíso, Xile, l'atzar li va jugar una mala passada. "Sud-amèrica a l'aquarel·la", amb Joan León, arquitecte i viatger. "Els viatgers de la Gran Anaconda" també creuarem fronteres, en aquest cas al sud-est d'Àsia, amb Josep Maria R

"'Jiguaña' en llengua aimara vol dir mort, però no només vol dir mort, també vol dir viatge, començament d'un viatge". El periodista Adolf Beltran ens introdueix d'aquesta manera en l'univers dels aimares de l'altiplà bolivià, a través d'una de les festes més marcades del seu calendari ritual i cerimonial: la festa de les "ñatitas". "En moltes tradicions espirituals", diu Beltran, "l'ànima o les ànimes viatgen, pugen, baixen, van amunt i avall... ronden." Les "ñatites" són les calaveres. Molts aimares o mestissos, ciutadans de La Paz o d'altres poblacions de l'altiplà andí tenen "ñatitas" en petits altars, a casa, durant tot l'any. La idea de fons és que aquella calavera fa una mica de mediació entre el món terrenal i el món espiritual, sobrenatural. Creuen que et pot fer favors perquè se'ls atribueix la capacitat d'influir. "La festa de les ñatitas" de Bolívia és la primera etapa d'"El viatge més llarg", a càrrec del periodista Adolf Beltran. Les peculiaritats de la vida al límit a les illes Svalbard, a Nor

"L'any 2002 a Pequín hi havia milers de bicicletes, milers de motos i milers de tricicles. Ara hi vaig veure un sol tricicle i tot de cotxes que semblaven acabats d'estrenar aquell mateix dia." El naturalista i ornitòleg Jordi Sargatal se'n va anar a la Xina, però no pas per observar-hi la fauna urbana, sinó per desvelar un misteri del regne dels ocells. L'any 2001 a Bharatpur, al nord de l'Índia, havia observat la que creia que era l'última parella de grues siberianes que hivernaven en aquella ciutat. Des de sempre les grues de Sibèria havien emigrat a l'Índia per eludir l'hivern siberià. Tothom estava preparat per inscriure aquella espècie d'ocell al llistat d'espècies extingides. Però de sobte algú va fer una descoberta al cor mateix de la Xina. Jordi Sargatal està a punt de desvelar el misteri. Viatge al llac Poyang, amb l'ornitòleg Jordi Sargatal.