Els Viatgers De La Gran Anaconda

"L'endemà vam sentir al capità d'un vaixell que es va posar en contacte i va dir que n'havien perdut el control, que l'havien abordat els pirates", estem parlant d'un mercant, matisa Joan Antoni Afonso i continua, "... i que els vint-i-dos tripulants a bord estaven bé però que ja no tenia el control de la nau". Els navegants que solquen el Golf d'Adén i entren al Mar Roig per l'estret de Bab al-Mandab, anomenen col·loquialment la zona "el Bulevard dels pirates". No en va, sobretot anys enrere, aquest braç del mar d'Aràbia, eren aigües perilloses, infestades de corsaris. Aigües que els navegants recorrien amb l'alè contingut, malgrat que l'objectiu dels pirates eren, sobretot, els grans mercants i no pas els petits velers. Navegació pel Bulevard dels pirates, amb Joan Antoni Afonso i Laura Alameda. A l'espai "Cinc anys sense mitjons".

Quan els anys 70 hi va haver el primer contacte entre l'home blanc i els indígenes panarà, a l'Amazònia, les malalties van matar entre el 70 i el 80 per cent dels nadius. Els panarà es van pensar que desapareixerien inexorablement. S'havia mort tanta gent que estaven convençuts que seguirien morint fins que no quedés ningú. Però es van poder estabilitzar i es van recuperar moralment. "Panarà" vol dir "els que són", si bé hi ha documents segons els quals també podria significar "gent", "éssers humans" o fins i tot "kreen akarore", és a dir, "els dels cabells tallats en rodó". "Tradicionalment els panarà no portaven gota de roba, anaven ben despullats", explica el lingüista Bernat Bardagil, doctor en lingüística i autor de la tesi doctoral "Cas i concordança amb panarà". Ell ha viscut amb els indígenes amazònics. De fet, els coneix tant que l'han fet fill adoptiu, li han posat nom i pertany a un dels seus clans. I, es clar, parla la seva llengua. Els panarà, a "Les llengües de l'Anaconda", amb David Valls i Ber

"Un cop a Ítaca, és inevitable pensar en l'Ulisses o en l'Odissea. Emociona imaginar que allà és on desembarca Ulisses i es troba amb el porquer... És emocionant. Llavors hi ha llocs com la Cova de les Nimfes o la Font d'Aretusa..." recorda l'escriptor i viatger Xavier Moret. Esclar que també hi ha el risc de morir d'èxit. Una mica seria el cas de l'illa de Folegandros, una meravella de les Cíclades, "però, des que una revista americana", diu Moret, "li va posar la nota de millor illa grega, fer-hi una visita és com anar amb metro en hora punta". Ens quedem, doncs, a l'arxipèlag de les Jòniques. Més assossegades, amb molts xiprers, que antigament es feien servir per fer vaixells, i petits pobles eminentment d'arquitectura veneciana. "Al capdavall", reflexiona Moret, "és la connexió amb el món antic el que fa que una terra acabi vibrant i t'acabi enganxant". Per les illes Jòniques i Albània, amb Xavier Moret, viatger i periodista.

Al regne d'eSwatini, abans Swazilàndia, el rei Mswati III tria una nova dona cada any durant el festival de la Reed Dance, "dansa de la canya". En aquesta època els clans i els pobles d'arreu del país organitzen literalment camions carregats de noies verges, disposades a oferir-se al monarca com a esposes. Es tracte d'una gran celebració de la que es considera l'última monarquia absolutista d'Àfrica on els partits polítics estan prohibits per la Constitució, igual que ho està publicar noticies dolentes als diaris. Oficialment, el rei Mswati III té dues dones, si bé, pel cap baix, se n'hi coneixen una quinzena. La poligínia és una pràctica ancestral en aquest país de l'Àfrica austral. La llegenda diu que el mateix avi de Mswati III tenia cent vint dones i centenars de fills. Sobre el rei d'eSwatini, popularment "el Lleó", hi gravita l'eix que vertebra la nació. És un personatge estimat i respectat, però ni se'l toca ni se'l mira i qualsevol súbdit que li demani audiència s'haurà d'acostar al tron a quatre grap

Aterrem a Molokai, a l'arxipèlag de Hawaii per conèixer de prop els misteris que s'amaguen en alguns dels racons més inaccessibles de l'illa. Amb el periodista de viatges Jordi Canal Soler a l'espai "Viatges per la història". Us parlarem dels "Nòmades digitals". Aquesta és la història d'una nova generació de viatgers que viuen més en el món virtual que en el que anomenem real. A l'espai "El viatger de la Gran Anaconda en marxa" amb el viatger i escriptor Josep Maria Romero. A l'espai "Les llengües de l'Anaconda" ens endinsem a conèixer "L'ainu, Japó". Aquesta és la història d'una llengua que gairebé ja no parla ningú: l'ainu, al Japó. Ni la majoria dels mateixos japonesos tenen coneixement de la seva existència. Amb David Valls, lingüista.

En algunes tribus del sud d'Angola els pentinats sobretot de les dones, però també d'alguns homes, no son només un element de bellesa sinó també d'identitat. El trenat o altres formes dels cabells indiquen la pertinença a un grup cultural, a banda de l'estatus civil o el social. Hi ha tribus amb pentinats molt complexos que inclouen, per exemple, l'ús de perruques fetes amb fang i branques. És tracte d'un cas viu, únic al món. En funció del pentinant que llueixen les dones, les grans conservadores de les tradicions, podem saber si son mwila, handa o kubal. També si estan casades, han tingut fills o son dones d'un home polígam, etc. En el cas de les nenes, un pentinat pot indicar les que estan en procés de "fico", d'iniciació, una transformació que pot durar anys. "Angola", afirma l'antropòleg, Joan Riera, "és un dels països més interessants que queden al món per conèixer".

Reprenem el camí pels pobles de l'Àrtic, amb l'antropòleg especialista en la regió Francesc Bailón: tornem a Siorapaluk la població habitada de forma natural més septentrional del món, on tan sols hi viuen 85 persones de forma estable i on volia arribar en Francesc. També seguim els passos de Josep Maria Romero, que ens acosta a la problemàtica que viuen i pateixen els petits productors de cafè a Tailàndia, dins l'espai "El viatger de la Gran Anaconda en marxa". Us proposarem noves lectures de viatge: el viatger, escriptor i editor, Enric Soler ens acosta el món a través de la literatura.

Camí de les Maldives, enmig de l'oceà Índic, la Laura emmalalteix, en Joan Antoni intenta girar cua i refer el camí però el monsó del nord-est l'hi impedeix. Hi havia l'opció de la ràdio per posar-se en contacte amb un metge que fes un diagnòstic. El dolor abdominal era intens, i en Joan Antoni i la Laura no sabien què fer. Tenien tot el temps del món per pensar... en el pitjor. "La ment treballa i mai ho fa a favor teu", recorda la Laura, "però no pots deixar que la por s'apoderi de tu. La por és el pitjor". Sobretot si ets enmig de l'oceà com era el cas d'en Joan Antoni i la Laura Alameda. S'imposava la temprança i el control de la situació. O, com diu Lou Reed i parafraseja en Joan Antoni, "take a walk on the wild side", és a dir, "fes un tomb pel costat salvatge". Incident a l'Índic, a "Cinc anys sense mitjons", amb els navegants Laura Alameda i Joan Antoni Afonso.

Quan la periodista Marta Valls va arribar a Amman, Jordània, la gent li preguntava de quina tribu era. Marta Valls va viatjar a Jordània per fer un voluntariat entre els beduïns del Wadi Rum. Així que se'n va anar a viure al desert. Primer no en va ser conscient, però quan feia un temps que hi era, va observar que en aquells pobles perduts del desert no hi havia dones. "Passejaves pels carrers i deies: on són les dones? Llavors me'n vaig adonar", recorda la Marta. "En realitat, la vida que feia al Wadi Rum era la vida d'un home. Ells entenien que jo era estrangera, no formava part de la seva tribu i, per tant, el meu honor no era important". No calia salvaguardar-lo per evitar que posés en perill l'honor de la tribu. El Wadi Rum és el desert de les muntanyes. En alguns llocs la sorra és vermella com al planeta Mart. En d'altres és blanca i marró o fins i tot de color negre. Els beduïns acostumaven a dir-li a la Marta: "El desert és un lloc terrible, implacable, però qui l'ha conegut mai deixarà de tornar-hi".

Josep Maria Romero no havia sentit a parlar mai del Ladakh. Corria l'any 1976 i juntament amb el bon amic, Miquel Fletcher, s'havien afegit al corrent d'occidentals que fluïen cap a Orient a la recerca d'un món millor; d'una vida més harmònica, més natural, amb sentit comunitari. Eren hippies, i intentaven entendre la població ordinària dels països per on passaven. Viure i menjar com ells. Tot i que en aquells anys, els mons per on viatjaven, l'Iran, l'Afganistan, el Pakistan... eren mons que no tenien cap punt de contacte amb ells. En Josep Maria no havia sentit a parlar mai del Ladakh, però s'havia acostat al budisme zen i havia llegit "Mags i místics del Tibet" d'Alexandra David Néel. Així que estava decidit: en Miquel i ell mateix havien de viatjar a aquell país estrany i remot, conegut també com el Petit Tibet. "Aquell viatge va ser un conte de fades", reconeix ara, més de quaranta anys després. I també el viatge que va marcar de per vida el seu camí cap a l'orient, descrit ara a "Cròniques Orientals", e

Namíbia és una manera suau d'entrar a Àfrica. Com una porta fàcil que ens permet accedir a un país especial. Allà hi rau el gran santuari de vida salvatge d'Etosha, el desert del Kalahari amb els seus baobabs gairebé petrificats i també el desert vermell del Namíb, un dels més antics del món, segons consideren els experts. Un desert que s'anuncia a mida que t'hi acostes. L'aspecte del territori es va fent més i més sorrenc, més arenós. Al fons ja s'hi albiren les ombres de grans muntanyes vermelloses que no son res més que les imponents dunes del Namib. Una serralada de dunes gegants que superen els tres-cents metres d'alçada i que el converteix en el desert més fotogènic del planeta. Allà encara hi resisteixen antics llacs assecats dels que només en resta l'esquelet en forma de crosta de sal blanca. I alguns arbres ressecs que es drecen enmig del no-res amb les seves branques retorçades de patiment, com els braços de figures condemnades a l'infern de Dante. Viatge a Namíbia, amb Miquel Rafa, biòleg.

Les anomenen "illes felices", però en realitat son les "illes tristes". Aquest arxipèlag remot i mal comunicat de la Melanèsia afronta com pot els efectes nocius derivats de l'augment del nivell dels oceans per l'escalfament planetari i també d'una desforestació inhumana. Si no s'atura, afirmen les organitzacions conservacionistes, la selva pot desaparèixer d'algunes de les illes Salomó en només tres anys. La depredació de boscos, plens de grans arbres de fustes precioses, és salvatge, i els efectes sobre la població nadiua, devastadors. Només un petit llogarret, amagat en les profunditats del bosc, s'hi resisteix: Zizule. Allà els seus habitants es neguen a vendre els arbres, llar dels esperits. Territori sagrat. El periodista i reporter Nicolás Valle fa un viatge fins a la remota Zizule per conèixer de primera mà aquest llogarret i la vida de la seva gent, que en ple segle XXI fan vida completament al marge del món exterior.

Cada 24 d'octubre el sol desapareix a Siorapaluk, al nord-oest de Groenlàndia, i ja no torna a brillar fins al 15 de febrer. Comença la llarga nit àrtica a la població habitada de forma natural més septentrional del món... si no es tenen en compte altres poblacions habitades però artificials, com ara bases militars, estacions de recerca, etc. Amb gairebé quatre mesos de foscor, no és estrany que a les cases de Siorapaluk no hi hagi persianes. Si bé tampoc n'hi ha en moltes altres poblacions de les zones àrtiques i nòrdiques. Es tracta d'aprofitar al màxim el més mínim raig de llum solar. Aquí, més que en qualsevol altra zona del planeta, la llum del sol ho és tot, és la vida. Si bé a vegades també pot jugar males passades. Va ser gràcies a l'ombra que Robert Peary projectava sobre el gel a les fotografies de la seva suposada conquesta del pol nord, el 6 d'abril del 1909, que es va determinar que, en realitat, el tenaç explorador nord-americà mai hi va arribar. Aquell dia, el sol del pol nord s'hauria situat j

Diuen els indis que Chandigarh no és una ciutat índia, però en canvi, tots els indis que hi viuen afirmen que és la millor ciutat de l'Índia per a viure-hi. Potser no sembla índia, perquè és la única urbs del país on les vaques –sagrades pels hindús- no poden circular lliurament pel carrer com fan en la resta. Oficialment, Chandigarh també és la ciutat més neta de l'Índia, i la que gaudeix de la renda per capida més elevada de tot el país. Títols que no son poca cosa en un país on hi viuen més de mil tres-cents milions de persones. Del que no hi ha cap dubte és que Chandigarh, és el somni fet realitat de Charles-Édouard Jeanneret-Gris, més conegut per Le Corbusier. Un projecte urbanístic de ciutat del segle vint-i-ú cristal·litzat a l'Índia del segle vint. Això si, sense el número 13, exclòs pel genial arquitecte i urbanista convençut que portava mala sort. Una metròpoli pensada i feta a la mida de les persones, que és possible recórrer en cotxe, a peu o amb bicicleta... amb el permís del sol.

Austràlia demana temps. És un país a les antípodes d'Europa, amb una superfície que s'acosta a la del vell continent, la major part d'ella, ocupada per grans deserts. L'anomenat "outback", màgic i alhora mortal. On hi ha les terres sagrades dels aborígens australians. Un món ple de màgia i de natura espectacular, però dura. No s'hi val a badar. De les deu serps més verinoses del món, nou son a Austràlia. Per no parlar d'aranyes, taurons o meduses elèctriques que et poden matar en un instant. També hi ha baobabs i, es clar, cangurs. "Només aterrar a Canberra", explica Xavier Moret, "vaig veure un cangur saltant entre els taxis que esperaven a la sortida. Algú de l'avió va dir: segur que és un reclam publicitari"... Però no ho era. Simplement és Austràlia, el país del "down-under" on als mapes son a l'inrevés de com els hem vist sempre des d'Europa. Voltant el món amb Xavier Moret, periodista de viatges.

El Sudd, és un gran desert d'aigua i nenúfars. És aquesta la màgia, el terror i la bellesa de l'última regió salvatge d'Àfrica.

A les relacions de parella, passades per alta mar, els passa el mateix que a les banderes de cortesia dels vaixells: després de molt navegar, acaben esfilagarsades. Laura Alameda i Joan Antoni Afonso, porten ja quatre anys de navegació intensa arreu del món. De tensions, imprevistos i incerteses. Quatre anys de lluita cos a cos amb l'oceà i els seus paranys, a la superfície i, sobretot, sota les aigües blau fosc. En el cas de Joan Antoni, capità del Talula, mai, en aquest temps, ha abandonat la nau. Pel cap graviten pensaments contradictoris: posar rumb a casa, seguir navegant... Toca prendre decisions transcendents. La convivència se'n ressent. No és fàcil en un espai tant reduït com és un petit veler. La gota que fa vessar el got es precipita coincidint amb l'arribada a Penang, Malàisia. Amb el petit Talula creuant per sota del mític pont d'entrada a George Town, ciutat de cor colonial, capital de l'estat de Penang. Cinc anys sense mitjons, amb Laura Alameda i Joan Antoni Afonso.

La festa de la bufeta o la del missatger son algunes de les celebracions pròpies dels pobles de l'Àrtic, com els inuit de Groenlàndia o els yupik d'Alaska i Sibèria. Parlarem de festes, cerimònies i celebracions àrtiques amb l'antropòleg, Francesc Bailón. A l'espai "Pobles de l'Àrtic". Marxarem també al Delta del Ganges amb en Josep Maria Romero, viatger i escriptor, que arriba al Delta del riu Ganges, un dels paratges naturals més especials i espectaculars del Golf de Bengala. A l'espai "El viatger de la Gran Anaconda en marxa". I xarrem amb en David Valls, a l'espai "Les llengües de l'Anaconda" on ens explica els matisos que hi ha entre aquestes tres tipologies del llenguatge, la llengua franca, pidgin i crioll.

Al llarg d'aquest episodi, us parlarem dels observatoris astronòmics del Mauna Kea. Des del cim d'aquest volcà massiu de les illes Hawaii, es pot observar un dels millors cels de la Terra i contemplar els mateixos estels que van ajudar els avantpassats dels hawaians a trobar aquest arxipèlag. A l'espai "Viatges per la història", amb Jordi Canal Soler, periodista de viatges. Ens arribarem a Dhaka. No és una ciutat fàcil i menys encara ho era anys enrere. Josep Maria Romero rememora un dels seus primers viatges a la capital de Bangladesh. A l'espai "El viatger de la Gran Anaconda en marxa". I ens aproparem a la séquia de Manresa. Està considerada un prodigi de l'enginyeria hidràulica. Aquesta séquia és el camí que seguirem amb Joan Portell, viatger, pedagog i escriptor. A l'espai "Camins de casa".

Mauna Sese és una dona gran, una dona sàvia, que explica contes al pati de casa seva, a Porto-Novo, Benín. Quan l'Agnés Agbotón torna a Benín, la busca, de fet, la recerca és mútua, igual que l'objectiu: reunir-se per parlar de contes. A l'entorn de Mama Sese també s'hi apleguen nens i nenes, i adults, que volen escoltar els relats i les rondalles d'aquesta dona fidel seguidora de la vella tradició oral africana. En els seus contes s'hi combina l'univers fabulós d'un món de fantasia, amb elements de la vida quotidiana africana on els presents s'hi poden reconèixer. També s'hi amaguen intencions morals i didàctiques. Des de molt antic, els contes i les faules, han servit com a vehicle de transmissió de coneixements en bona part de l'Àfrica. Ja sigui asseguts a l'ombra d'un vell baobab o al pati de casa, com és el cas de Mama Sese. Els contes d'Àfrica, amb Agnés Agbotón, filòloga.