Els Viatgers De La Gran Anaconda

Ana Maria Briongos volia canviar el món el dia que se'n va anar de casa, cap a l'Índia, ara fa cinquanta anys. "Hi havia la il·lusió de no haver de fer el que havíem vist fer als pares, absorts per la feina", recorda. Amb aquesta il·lusió, molts joves de l'època van emprendre un viatge iniciàtic, a la recerca d'alguna altra cosa, potser d'un guru que els ajudés a trobar un sentit diferent a la vida. Però l'Ana Maria Briongos va trigar 30 anys a arribar a l'Índia, perquè es va encallar molt abans d'arribar-hi, a l'Afganistan. "Vaig trobar un país tan extraordinari, tan sorprenent i tan agradable que m'hi vaig quedar. Era com si hagués tornat dos mil anys enrere. Estava a dins d'un pessebre". A l'Afganistan, Ana Maria Briongos era el tercer sexe. El fet de ser occidental li permetia accedir al món dels homes, i el de ser noia, al de les dones. La seva vivència va quedar plasmada al llibre "Un invierno en Kandahar", un hivern del qual ara en fa cinquanta anys. El viatge iniciàtic d'Ana Maria Briongos a l'Afganis

La primera referència que tens de la presència d'un os vora teu és sentir grallar els corbs. David Fajula volia recórrer El Camí de l'os, al Parc Nacional d'Oulanka, Finlàndia. Un espai natural amb rius esvalotats, ponts penjants, salts d'aigua, llacs, àligues, cérvols.... i ossos. "L'expectació és màxima quan arribes a un lloc com aquest. Sabíem que estàvem a molt poca distancia de la frontera russa". Però en David anava ben acompanyat, amb Hanu Hautala, el fotògraf de natura més rellevant de la història de Finlàndia. L'home que ens ha mostrat els animals del tot integrats en el seu entorn natural. "Small in the frame", "petit en el fotograma", així és com Hanu Hautala ha situat les bestioles en les seves fotografies, sovint fetes en condicions extremes. Vestit amb camisa de llenyataire, gorra de llana, botes d'aigua, pantalons de pell i calçant esquís de fusta, Hanu Hautala ha estat un especialista en fotografiar la fauna salvatge en condicions extremes, de fred o de llum, durant nevades o sota la tempesta.

No és pas fàcil viatjar per Somalilàndia: no hi ha targetes de crèdit, no hi ha caixers automàtics, no hi ha cap possibilitat de rebre o enviar res, i no hi ha representació consular. Somalilàndia és un "no-país", un país amb tota l'estructura pròpia d'un estat però sense l'atribut imprescindible: el reconeixement internacional. Tampoc hi ha semàfors, si bé és cert que no hi ha gaire trànsit rodat. En un país del desert la major part de vehicles són camells, un mètode de transport ben normal. Arreu hi ha ramats de camells, i camells espigolant per aquí per allà; la carn és de camell, i la llet i el formatge, de camella. El camell també és un dels principals productes d'exportació. Somalilàndia tampoc és un viatge dels més segurs, segons reconeix Jofre Rocabert: "No pots descartar -diu- que no estiguis en perill." De fet, quan et mous pel país és imperatiu que t'acompanyi una "special protection unit". L'islam és una part fonamental de la identitat somali. Per exemple, els xoca molt la tolerància europea. "Tot

Els antics habitants de Takayama, als Alps japonesos, van construir el temple de Sakurayama Hachimangu a dins del bosc. Just al lloc per on creien que els mals podien accedir a la ciutat. Per això el consideren el temple protector. El xintoisme "el camí dels deus" és la religió antiga del Japó i alhora, la pedra angular de la cultura japonesa actual. Va néixer de l'antic culte a la natura. També als morts, a la fecunditat i als ritus agraris. Per tenir bones collites, els japonesos van establir una harmonia respectuosa amb els kami, éssers espirituals que tenen el control de la natura. Els anomenats Alps japonesos, és un món rural que sobreviu enmig del Japó més futurista. Al cor de les muntanyes s'hi preserven pobles amb casetes de nadala. Amb els sostres de dues aigües, teixits amb palla, i els embigats de fusta antiga. Son exemples gairebé únics al Japó de llogarrets rurals. Viatge als Alps japonesos, amb Xavier Moret, periodista de viatges.

Fa molts anys Jules Verne va fer viatjar alguns dels seus personatges fins a la cova de Fingal, a l'illot d'Staffa, arxipèlag de les Hèbrides Interiors d'Escòcia. Els exploradors de Verne volien observar un misteriós fenomen òptic atmosfèric conegut com a Raig Verd. Es tracte d'un feix de llum que només és possible captar en condicions lumíniques i climàtiques molt precises de l'atmosfera, just a la sortida o a la posta de sol. A vegades, en aquest instant, l'últim raig de llum, rebota en l'atmosfera, canvia la freqüència lumínica i passa del groc o taronja... al verd. Jordi Canal Soler, ha anat una mica més lluny, fins a les illes Hawaii, per observar aquest flash de llum del Raig Verd. La situació de l'arxipèlag, al mig de l'oceà Pacífic, i les condicions de netedat atmosfèrica, fan d'aquestes illes, un altre lloc privilegiat per observar-lo. A la recerca del Raig Verd a les illes Hawaii, amb el periodista de viatges, Jordi Canal Soler.

Prop de Stepanakert, capital de l'Alt Karabakh o República d'Artsakh, s'alcen dues figures de roca volcànica que representen dos camperols armenis. La gent els coneix com en Tatik u Papik, és a dir, "l'avi i l'àvia". L'escultura es diu "Nosaltres som les nostres muntanyes" i es considera una reivindicació de l'armenitat de la terra on s'ubica, al cor del Caucas, a l'Azerbaidjan. Els karabakhians creuen que la seva cultura ve de les muntanyes, per això l'any 1991 van aprovar en referèndum proclamar la República d'Artsakh. Es tracta d'un territori rebel per l'Azerbaidjan, sense reconeixement de la comunitat d'estats a escala internacional. En canvi, pels armenis és un estat independent de facto. Tant és així que fan servir el dram, la moneda armènia, malgrat que això faci enfadar els azerbaidjanesos. Viatge a l'Alt Karabakh, amb Jofre Rocabert, investigador. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".

Groenlàndia és un dels països del món on més s'escolta la ràdio. Es tracte, sobretot, d'una qüestió de necessitat. Per la ràdio s'anuncien tots els canvis meteorològics, també l'estat del gel o si algun os polar s'acosta més del compta a alguna població. Els inuit s'escolten la ràdio tant com hi participen per exposar-hi les seves consideracions. Els seus comentaris son vitals per l'harmonia de la vida quotidiana en les comunitats. Per exemple, quan es produeix un "White out" i tot esdevé blanc. Talment com si els déus haguessin esborrat el món, deixant en el seu lloc una boira espessa i encegadora. Els inuit ho temen, sobretot quan son de cacera o enmig d'un viatge, perquè no és possible distingir entre cel i terra i es fa impossible avançar per la neu o el gel amb seguretat. Llavors, els gossos esdevenen vitals per seguit endavant. Encara que tampoc els vegis. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".

A la regió de Far North, Nord Llunyà, a la península australiana de Queensland, hi viuen els últims parlants d'algunes de les llengües aborígens. El Diyrbal, per exemple, amb només 8 o 9 parlants nadius, n'és una d'elles malgrat tenir gramàtica, diccionaris i llocs on l'ensenyen. El cas és però, que aquesta llengua ja no es transmet de pares a fills i se n'ha perdut l'ús social, fets que la situen a la vora mateix de l'extinció. Entre les particularitats del Diyrbal n'hi ha almenys una de remarcable: te un gènere comestible. És a dir, fan servir un gènere específic per a plantes menjables. Gràcies a aquest gènere, els parlants de Diyrbal saben d'entrada, només pel nom, si es poden menjar o no una planta determinada sense temor a patir un mal de ventre o una intoxicació fatal. Pot tractar-se, doncs, d'un sistema de supervivència, compartit amb altres llengües aborígens australianes. El Diyrbal i el gènere comestible, amb David Valls, Lingüista.

En el món jueu corre, amb gran fascinació, la llegenda que parla de l'existència d'un regne, hereu d'Israel, a les llunyanes terres d'Orient. Moisès Pereira de Paiva, antic líder de la comunitat sefardita d'Amsterdam, encara va una mica més enllà. En la seva obra "Notícies dels jueus de Cochin", explica que els anomenats "jueus malabars" són descendents dels jueus de Mallorca. Segons Pereira de Paiva, ells mateixos li expliquen que l'any 370 després de Crist, entre 70.000 i 80.000 jueus de l'illa de Mallorca es van traslladar fins a aquesta ciutat del sud de l'Índia. I les cròniques donen fe, efectivament, que entre els segles VIII i XI hi va haver, a prop de Cochin, a l'estat de Kerala, un principat jueu fundat pel rabí Joseph Raban, que es va governar de forma autònoma en el que era el territori d'un raja. No és estrany, doncs, que a Cochin, on perdura el call jueu i la sinagoga, se l'hagi conegut com "la Jerusalem de l'est". El viatge llegendari dels jueus de Mallorca a Cochin, a l'Índia, amb el professor

La música és el primer idioma amb el que Budapest respon a les preguntes del viatger", afirma l'escriptor Lluís Bellver. "Així com París és una ciutat on la pintura és molt present o Nova York, a cada cantonada et trobes l'escena d'una pel·lícula que has vist, als hongaresos en general, i Budapest en particular, és la cultura musical el que els defineix". Budapest no deixa de xiuxiuejar-te melodies mentre camines, ja sigui les variacions Goldberg de Bach o altres partitures de Liszt o Bela Bartok. La capital hongaresa però, no traspua només belles melodies, també el ressò d'una història convulsa plena d'amargues derrotes. Com quan els austríacs van sotmetre Hongria i com a bons germànics van celebrar la victòria brindant amb moltíssima cervesa. Per això els hongaresos no brinden mai amb cervesa. Variacions sobre Budapest, amb l'escriptor, Sergi Bellver.

Bingling és un conjunt de coves excavades en ple espadat sobre el riu Groc, a la Prefectura Autònoma Hui de Linxia, província xinesa de Gansu. En realitat es tracte d'un complex monàstic budista habitat, segles enrere, per monjos eremites que beneïen als viatgers de la Ruta de la Seda. El complex compta amb un buda, de trenta metres, esculpit directament a la roca del penya segat. Tant la imatge com les coves, estan unides per un entramat de passarel·les penjades al buit. Un xic hipnòtic tot plegat. Som en un Tibet fora del Tibet. Un país budista-tibetà que s'estén per les regions d'Ambdo i Kham, a l'oest de la Xina. Bingling és només un exemple dels temples i monestirs que hi ha escampats arreu. Labrang n'és un altre exemple. Es tracte del monestir tibetà més important fora del Tibet. De fet, és una ciutat. El Tibet fora del Tibet, amb el periodista de viatges, Xavier Moret. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda"

En Joan Portell mai s'hauria pogut imaginar que es trobaria cara a cara amb un llop. Aquell dia havia sortit de Berga pel GR 107, tot resseguint les passes dels bons homes, coneguts com a càtars, fins al castell de Montsegur, a l'Arieja, Occitània. Feia poc que havia nevat, i en Joan es va passar hores i hores caminant amb la neu fins més amunt dels genolls. Cada passa era un martiri. Gairebé emulant l'esforç d'aquella gent que, de l'esforç i la humilitat, en van fer una virtut. Encara que això els havia d'acabar costant la vida. El camí és solitari i travessa paisatges espectaculars, feréstecs. És un camí transformador. En Joan anava xino-xano, sol. Passat el refugi Estasen, al Pedraforca, la pista comença a tirar amunt, pràcticament enfocant el Cadí. Va ser en un revolt quan en Joan va sorprendre aquell animal, de pel gris, mirant-lo de fit a fit. El camí dels bons homes, amb el viatges i pedagog, Joan Portell. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".

"Sobre el 'kule' es va edificar la cultura dels inuit", afirma l'antropòleg Francesc Bailón. El "kule" era un llum d'esteatita que s'alimentava amb greix de foca i balena. Les dones inuit tenien com a tasca exclusiva tenir-ne cura, mantenir-lo sempre encès. Però no només servia per cuinar, il·luminar, escalfar o assecar les pells; el "kule" representava, sobretot, l'ànima de les llars inuit. Vet aquí la gran responsabilitat de la mare, l'àvia o la filla. A Groenlàndia, com també en molts altres països i societats de l'Àrtic, les dones són les que porten la veu cantant a la llar. Amb alguna excepció. Francesc Bailón ha conegut dues dones inuit caçadores, una feina gairebé sempre exclusiva dels homes. Una d'elles, la Teresia, es considera la dona més dura del món, capaç de caçar a temperatures tan extremes que ningú més pot suportar-les. La Teresia viu a Ittoqqortoormiit, un lloc remot a la costa est de Groenlàndia, just on Bailón va batre el seu rècord de fred: 68 ºC sota zero. Ni tan sols el termòmetre que po

L'arxipèlag de les Geòrgia del Sud ha estat un lloc mític en la vida d'algunes persones: les colònies de pingüins més grans del món, grans concentracions d'elefants i de llops marins... Aquest petit grup d'illes, gairebé equidistants entre les Malvines/Falkland i l'Antàrtida, suren solitàries enmig del blau profund de l'Atlàntic sud. "L'arxipèlag de les illes Svalvard", afirma Oriol Alamany, "són els Alps posats enmig del mar. Geòrgia del Sud és l'Himàlaia. Quan veus les primeres punxes, sents l'emoció de dir: "Estic arribant al cul del planeta. Tens la sensació d'arribar a un lloc remot". I encara te un al·licient més. A Geòrgia del Sud, hi ha la tomba d'Ernest Shackleton. L'explorador polar angloirlandès que va aconseguir fer tornar a casa sana i estàlvia tota la tripulació de l'Endurance, després que el vaixell va acabar esclafat pel gel de la banquisa antàrtica i de viure aïllats durant dos anys. Una heroïcitat que qui arriba a Geòrgia del Sud recorda tirant un rajolí de whisky sobre la tomba de l'aventu

La primera illa que et trobes a l'estret de Torres és Thursday Island, "illa dijous". Després ve Friday island "illa divendres", sempre navegant d'est a oest. I encara Tuesday island "illa dimarts" o Wednesday island "illa dimecres". Així que el navegant anglès James Cook i la seva gent desembarcaven en una nova illa, li posaven el nom del dia de la setmana en què estaven. Les Thursday islands son un grup de petites illes al mateix estret de Torres. Es tracta d'un braç de mar, d'uns cent-cinquanta quilòmetres d'amplada, que separa Austràlia de Papua Nova Guinea i connecta el mar del Corall amb el d'Arafura. A l'estret de Torres, s'hi compten 274 illes, si bé només unes 17 estan poblades de forma permanent, sobretot, per a nadius melanesis. Però la perillositat de la navegació per l'estret no radica tant en l'amplada o en el nombre d'illes com en la poca profunditat –entre 7 i 15 metres-, en els fons farcits d'esculls de corall i de dunes de sorra itinerants i en els potentíssims corrents que hi ha. És això el

Totes les cultures tenen símbols que les identifiquen. Símbols identitaris, que formen part de tots els viatges. Des del menjar, les banderes i els escuts, els colors, fins a la llengua o l'escriptura. Molts d'aquests símbols estan incorporats en el propi cos o en la roba de vestir, i serveixen per identificar la família, el clan, la tribu a la qual es pertany. És el cas dels pentinats o de les pintures, les escarificacions i els tatuatges facials o corporals. En aquests casos concrets, a banda d'una funció estètica, en compleixen una altra de ritual. Per exemple, pels maoris del sud d'Oceania, els tatuatges o moko són una forma de connexió amb el món. D'acord amb la seva cosmovisió, el cos del maori és el cos del tatuatge, un cos-símbol que porta inscrita la informació del camí vital de l'ésser humà i les seves connexions amb les forces espacials. És per això que, si la persona que ha traspassat no porta els tatuatges adients, la bruixa que el rep a l'altre costat, no se'n podrà alimentar i no permetrà que l

Transnístria és un viatge en l'espai i en el temps. Es tracta d'un petit país europeu, encaixonat entre Moldàvia i Ucraïna, que no reconeix ningú. Almenys, oficialment. Un lloc extremadament fred i extremadament gris i depressiu, al mateix temps que brillantment soviètic, que ha elevat els tancs a monuments i els ha situat al centre mateix d'algunes de les places de Tiraspol, la capital. Perquè, a banda de ser un no-estat, la particularitat de Transnístria radica en el fet de ser un autèntic museu viu, a l'aire lliure, de l'antiga URSS. De fet, és un romanent de la Unió Soviètica, que ha quedat petrificada tal com era en aquesta estreta franja de territori. Uns quants dels seus ciutadans no s'han amoïnat ni per canviar-se el passaport i encara van amunt i avall amb el salconduït soviètic. És clar que, si Rússia volgués, Transnístria seria, probablement, un país de debò... Viatge a Transnístria, amb Jofre Rocabert, investigador de la Universitat Politècnica de Zuric. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viat

Lhasa és com una mena de Roma de l'Himàlaia. Entrar-hi i albirar l'imponent palau del Potala, enfilat dalt d'un turó, és com contemplar la basílica de Sant Pere per primera vegada: una sensació que no s'oblida mai més. No en va, el Potala representa encara ara un vestigi viu del centre de poder que en el passat va albergar aquesta vella fortalesa. La seu del govern liderat pel dalai-lama, forçat a l'exili a l'Índia per l'annexió xinesa del Tibet. El viatger i escriptor Jordi Solà entra a Lhasa després de mesos de costosa travessia pels altiplans de l'Himàlaia i de pelegrinatge per les meques més sagrades d'aquests llocs. Portava dies i dies recorrent pistes polsoses en cabines de camió, recorrent a peu planures infinites. En definitiva, perseguint horitzons inabastables. El viatge toca a la seva fi, cada cop més a prop del punt d'arribada, a la vella Katmandú, al Nepal. Un episodi del nostre viatger en marxa; sentirem la segona part de la seva aventura a Varanasi. I Sergi Ramis, que ens guiarà per la micronac

Ningú pot negar que el principal propagandista de Romania ha estat Dràcula. El reclam del vampir més famós de la història és per tot arreu en aquest país de l'Europa de l'Est: el castell de Dràcula, la casa de Dràcula, el poble de Dràcula, etc. A banda de llibres i pel·lícules, hi ha rutes, circuits i tota mena de gadgets. No és rar que la gent que va a Romania s'esperi, doncs, un país truculent, amb vampirs i coses per l'estil, però en canvi, Romania és un país molt tranquil, amb gent molt amable i encantadora que t'acullen d'allò més bé. Quan recorres el paisatge romanès, més que castells foscos veus pallers, molts pallers. També carros de cavalls carregats de palla fins d'alt de tot. Veus un món que potser aquí l'havíem viscut molts anys enrere però que ja ha desaparegut. Vaja, que et mous per Romania, diu el periodista Xavier Moret, com si levitessis, perquè ets dins d'una Europa que ja no existeix. Fins i tot els cementiris són diferents. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anacon

Diuen que quan tu veus un tigre en llibertat, ell t'ha vist a tu cent vegades. L'Índia és un dels pocs llocs de la terra on encara hi ha tigres que viuen lliurement, malgrat que la pressió demogràfica els arracona cada cop més. Les reserves, com la de Mudumalai, a l'estat de Tamil Nadu, és un exemple de vida salvatge en llibertat, i alhora, de bona convivència entre persones i tigres. Almenys quan la biòloga Eloisa Mattheu hi va anar, va tenir la impressió que allà la gent convivia amb els felins d'una manera natural. El lloc prometia, si bé no hi havia la certesa de poder veure els grans gats ratllats que, amagats entre la bardissa, de ben segur que ja ensumaven els humans. De fet, l'Eloisa era en una "jungle farm" a tocar de la reserva. La "jungle farm" d'Anaikadú, "la muntanya dels elefants", malgrat que l'objectiu eren els tigres. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".