Els Viatgers De La Gran Anaconda

"Recordo una navegació de Rodes a Atenes, dormint amb el sac a la coberta, em vaig despertar ple de sal i mullat..." Xavier Moret no ha oblidat mai aquell viatge pel mar Egeu. "Després d'una navegació moguda jures que no tornaràs a navegar mai més..." però hi tornes, diu. El cas és que "quan salpes t'imagines un viatge idíl·lic, que tot anirà bé, que aniràs veient illes i et seguiran dofins, però quan es desferma la tempesta i bufa el melteni, que pot ser un vent horrorós, llavors et penedeixes d'haver-te embarcat". Lawrence Durrell sempre deia que a les illes s'hi ha d'arribar per mar, perquè l'avió et falseja la sensació. D'illes a l'Egeu n'hi ha dues mil, si bé només unes dues-centes estan poblades. I, malgrat les diferències entre unes i altres, en totes es produeix el mateix fenomen: desembarquis on desembarquis, el temps deixa d'importar així que toques terra. Per les illes del mar Egeu, amb el periodista, viatger i escriptor Xavier Moret. Acompanya'ns, si et ve de gust, a "Els viatgers de la Gran Anac

Port Moresby té fama de ser una de les ciutats més perilloses del món, si no la que més, amb un dels índexs de crims i de corrupció més elevats del món. Els blancs que hi viuen t'adverteixen així que hi poses un peu: "Sobretot, no surtis al carrer, no agafis cap autobús... t'hi jugues la vida. Agafa un taxi per anar al supermercat, encara que sigui a la cantonada". Són alguns dels consells que et brinden. La ciutat té, efectivament, un percentatge brutal de gent sense feina i una misèria tremenda, bàsicament entre la població aborigen. El contrast entre el nivell de vida dels nadius i el dels colons, majoritàriament anglosaxons, fa mal als ulls i, sobretot, a l'ànima. És aquest abisme el que fa d'aquesta capital un lloc tan perillós. Molts dels joves a la deriva acaben en alguna de les poderoses "raskol", bandes de criminals, i les autoritats semblen superades per l'extrema violència amb què actuen, incapaces de controlar-les. Malgrat tot, Laura Alameda i Joan Antoni Afonso no tenen més remei que aturar el se

"Vaig arribar una nit en un poblet. Totes les cases tenien cabeces d'alls a la porta i se sentia udolar els llops. I vaig pensar: "Sort que soc a Grècia perquè si fos a Transsilvània estaria fotut..." Malgrat tot, el mal tràngol, a Grècia, no va dissuadir el periodista i viatger Sergi Ramis d'acabar viatjant, també, a Transsilvània. Certament, reconeix, una regió amb una estètica "gòtica, de por". Les cases, els paisatges, els boscos espessos i foscos... tot un paisatge lligat a la nostra iconografia de la por. "Després, però, de por, no en vaig passar", assegura en Ramis. I és que lluny dels estereotips i dels fantasmes del nostre cap, Transsilvània ofereix al viatger un món nou per recórrer i una història per descobrir i aprendre. Aquesta és una terra de pas, de creuament de pobles, d'aquí que sigui una mena de tapís en miniatura, amb pedaços de molts colors. Un exemple que la geografia no és pas una ciència fixa, sinó ben al contrari, és un món canviant. Transsilvània, amb el periodista de viatges Sergi R

Hawaii, les antigues Sandwich, són l'arxipèlag més aïllat del món. Qualsevol altre punt del planeta queda lluny, molt lluny. Els primers a constatar-ho van ser els nadius d'altres terres que s'hi van atansar, sobrevivint a mesos de navegació incerta. Després, l'arxipèlag es va enfonsar en sanguinàries guerres tribals d'unes illes amb les altres, abans de trobar el camí per unificar-se com una sola nació i viure, més o menys, en pau. Però encara els quedava el flagell dels blancs europeus. Es calcula que les malalties que els van transmetre van acabar amb el 90 per cent de la població nadiua. Els missioners van reblar el clau amb la implantació del cristianisme i l'eliminació de les pràctiques que consideraven paganes, com el surf o el Hula. En els seus inicis, abans de l'arribada de James Cook, aquesta dansa era gairebé una forma de resar. Homes i dones dansaven i amb el moviment de mans i peus acompanyaven les paraules del que, en realitat, no era un cant, sinó una pregària. Amb les mans representaven les on

"Els kurds només tenen un amic, les muntanyes". Certament és prop dels grans cims que radica l'ànima d'aquest poble tribal de costums rígids. Les muntanyes han estat des de sempre el seu principal aixopluc, allà on els peixmergues, "els que planten cara a la mort", s'han amagat, engrandint la llegenda de la seva audàcia i resistència física. Els kurds, el poble supervivent, que mai han pogut tenir un estat propi, s'escampen per cinc països un dels quals, l'Iraq, és l'únic que durant la major part del segle XX ha reconegut oficialment la minoria kurda com un dels components de la nació. Però els kurds volen ser només kurds i viure en el seu estat amb capital a Irbil, probablement, la ciutat més antiga del món. Fa uns vuit mil anys que aquest indret està habitat sense interrupció. Per aquí hi ha passat gairebé tothom: turcmans, àrabs, cristians, yazidites o assiris. Va ser precisament durant el període assiri que Irbil va esdevenir centre del culte a Ishtar, deessa de l'amor i de la guerra en la mitologia babil

"No te'n pots refiar mai de l'Àrtic". Els inuits coneixen prou bé aquest principi. I si en l'horitzó apareix "fum de mar" encara te'n pots refiar menys. El "fum de mar" posa en guàrdia els inuits. Saben que allà on es forma és mar obert. La boira acostuma a surar sobre l'oceà glaçat. I saben també que, si neva i fa vent, no trobaran foques per caçar. Amb aquestes condicions, les foques no acostumen a fer forats de respiració al gel. Cap home podria sobreviure a l'Àrtic sense aquests i molts altres coneixements bàsics, fruit de l'experiència. Per això els inuits els adquireixen de molt joves. Amb un sol any ja lliguen els infants a un trineu amb dos o tres gossos perquè aprenguin a espavilar-se. Amb quatre o cinc, els regalen el primer gos. I alguns inuits menuts cacen la primera foca als sis anys. Al capdavall, ser inuit vol dir sortir amb trineu de gossos i ser capaç de trobar recursos per alimentar la teva família. Sortim amb trineu de gossos amb Francesc Bailón. Ens hi acompanyeu?.

A la dècada dels anys 70 del segle passat, els hawaians es van proposar recuperar l'art de la navegació astronòmica dels seus avantpassats. Sabien que els primers pobladors de Hawaii havien arribat a les illes navegant sense instruments de cap mena i volien reviure'n la gesta. Per això van haver de recórrer a Mau Piailug, un mestre navegant de les illes Carolines, a la Micronèsia, que encara conservava els coneixements i estava disposat a compartir-los, malgrat que és un dels secrets més ben guardats dels antics navegants. Piailug podia arribar a memoritzar la posició de dos-cents estels en el cel nocturn, perquè dominava la "brúixola estel·lar". Un instrument que no guardava pas en cap butxaca, sinó a la ment, que li permetia orientar-se per l'oceà Pacífic. A vegades, Mau Piailug dibuixava la brúixola a la sorra, fent un cercle amb closques de petxines, en representació dels estels de referència durant la navegació. D'aquí la seva màxima: "Per navegar, cal ser valent i, per ser valent, cal recordar." Acompan

"Tot bon matrimoni comença amb llàgrimes", se sol dir al Kirguizistan. No els falta raó, sobretot, si aquest matrimoni comença amb el segrest de la futura esposa. Segrestar la noia que t'agrada, per casar-t'hi, encara és una pràctica molt corrent en aquest país de l'Àsia Central, malgrat que, legalment, està prohibida. I, si bé, en el passat podia haver estat un costum amb un cert fons romàntic, amb els anys s'ha deteriorat i s'ha distorsionat fins al punt d'esdevenir una pràctica, sovint, violenta on la "víctima" pateix maltractament psicològics i físics. Moltes mares de família actuals van ser, de fet, dones segrestades i forçades a casar-se amb homes als quals no coneixien de res. Algunes han patit tota la vida. Altres afirmen que, si bé trigues un temps en acostumar-t'hi, al final t'hi acabes acostumant. Però, atès que una dona sola no te sentit en l'actual societat kirguís, també n'hi ha que reconeixen obertament, preferir que els segrestin la filla més que no pas que acabi soltera. Viatge al Kirguizista

Katmandú és un d'aquells noms del món que evoquen màgia i misteri. Ciutat i vall, fornida de petits regnes, antics temples, i bells palaus. Prohibida durant segles als occidentals. Titil·leu de campanetes, perfum de sàndal, ofec de combustible recremats. Katmandú; durant molt de temps, cruïlla de les caravanes de iaks que traginaven càrregues de sal i altres productes fins al Tibet, a través dels passos elevats de les muntanyes.Encara ara els caminets de l'Himàlaia no només t'enfilen als cims més alts del planera, sinó que et transporten segles enrere. Els pagesos dels pobles arrapats a les valls, traginant descalços pesats fardells o pasturant el bestiar en vessants escarpats. Petites estupes enmig del camí, guarnides amb banderoles d'oració espetegant al vent; imatges de deus i deesses, amagades a la soca d'un arbre. Torrents i rius d'aigües embogides. Recórrer els camins del Nepal, amb Joan Pla, viatger, director d'Independents i Trekkings.

El Danakil és la Lluna a la Terra. Una regió crustàcia com la pell d'un llangardaix, que tremola una vintena de cops, un dia tranquil, com si patís calfreds, si bé les esgarrifances s'enfilen fins a les dues mil en les jornades de crisi. Però no és pas pel fred, que tremola! Aquí, els termòmetres marquen 40 graus a l'ombra, de mitjana, i, sovint, trenquen de llarg la barrera dels 50, a ple sol. La calor és insuportable. I malgrat que la vida sigui un miracle, enmig de tanta desolació, encara hi desfilen caravanes de camells que transporten sal d'un lloc a un altre. No és pas un miratge, són les caravanes de la sal dels afar o danakil, els únics humans capaços de viure en aquesta terra inhumana, del color del sofre i el safrà, la maragda i l'ambre. De sobreviure enmig d'aquest paisatge irreal, oníric, únic. Un paisatge màgic, mai vist, afirma Concepció Colomina. Per això era imperatiu de veure, encara que per a molts viatgers el Danakil sigui l'infern a la terra. Acompanya'ns al ventre canoa d'"Els viatgers de