Els Viatgers De La Gran Anaconda

"A la festa hi havia música a tot drap, hi havia flors, hi havia moltes parades de menjar... i també hi havia molts militars armats, alguns amb bazuques i llançagranades." Jenn Baljko i Lluís López Bayona acabaven d'arribar a la població de Kyondo, a Birmània. Havien de trobar un lloc per dormir que fos segur. El repte quotidià. A Birmània, els controls militars són constants, no només en les festes. Ja ho eren molt abans de la guerra, quan la Jenn i en Lluís van travessar el país a peu, a un mitjana de 25 o 30 quilòmetres al dia. La pregunta als controls militars de carretera no era d'on eren, sinó cap a on anaven. Què hi feien dos occidentals rics, caminant vora les carreteres carregats amb fardells inhumans? Una actitud difícil d'entendre en aquelles latituds. "A peu de Bangkok a Barcelona", amb Jenn Baljko i Lluís López Bayona, viatgers a peu.

Svetlana Aleksiévitx diu que Txernòbil és com un viatge al futur. La visió de la central protagonista de l'accident nuclear més greu de la història de la humanitat, i de les ciutats veïnes, és horrible. Prípiat, la ciutat utòpica dels anys 70, és un fantasma, una ombra del que volia ser. El govern de l'època va promoure la ciutat entre els joves. L'edat mitjana dels seus habitants era de només 26 anys. S'hi van arribar a plantar 40.000 rosers, un per cada ciutadà. Hi naixien un miler de nens l'any, però l'explosió del reactor número 4 va esmicolar el somni. El que t'impressiona més, diu Bru Rovira, és la manera com la natura ha colonitzat el lloc: l'antic estadi de futbol, convertit en un bosc. Els arbres broten a les cases, l'herba cobreix voreres i carrers i fins i tot la vella pista d'autos de xoc. La molsa entapissa murs. El món feliç d'ahir és una distopia avui, a Ucraïna. Txernòbil és un viatge al futur? Ucraïna, amb Bru Rovira, periodista.

Svetlana Aleksiévitx diu que Txernòbil és com un viatge al futur. La visió de la central protagonista de l'accident nuclear més greu de la història de la humanitat, i de les ciutats veïnes, és horrible. Prípiat, la ciutat utòpica dels anys 70, és un fantasma, una ombra del que volia ser. El govern de l'època va promoure la ciutat entre els joves. L'edat mitjana dels seus habitants era de només 26 anys. S'hi van arribar a plantar 40.000 rosers, un per cada ciutadà. Hi naixien un miler de nens l'any, però l'explosió del reactor número 4 va esmicolar el somni. El que t'impressiona més, diu Bru Rovira, és la manera com la natura ha colonitzat el lloc: l'antic estadi de futbol, convertit en un bosc; els arbres broten a les cases; l'herba cobreix voreres i carrers i fins i tot la vella pista d'autos de xoc... El món feliç d'ahir és una distopia, avui, a Ucraïna. Txernòbil és un viatge al futur? Ucraïna, amb Bru Rovira, periodista.

Groenlàndia ofereix a l'hivern la visió del blanc infinit, del paisatge monòton i el silenci profund. El gel ho paralitza tot, incloent-hi les petites poblacions, sense vida aparent, gairebé invisibles a la mirada dels profans. El tou de neu a les teulades fa indistingibles les cases de la resta del paisatge. Una visió oposada a la que ofereix a l'estiu, amb desenes d'icebergs i bocins de gel surant a la deriva en un oceà blau obscur; els fiords que s'endinsen en una terra retallada a tisorades; un horitzó de muntanyes punxegudes, de cims nevats i, ara sí, petites poblacions de parets i teulades de colors. Hivern i estiu, dues visions que canvien radicalment la fesomia d'un país, d'una terra de contrastos, farcida de mites i llegendes, com la que afirma la pervivència dels de Dorset, un poble prehistòric, malgrat que mai els ha vist ningú. Groenlàndia, per la costa est, amb Francesc Bailón, antropòleg especialista en l'Àrtic.

Groenlàndia ofereix a l'hivern la visió del blanc infinit, del paisatge monòton i el silenci profund. El gel ho paralitza tot, incloent-hi les petites poblacions, sense vida aparent, gairebé invisibles a la mirada dels profans. El tou de neu als sostres fa indistingibles les cases de la resta del paisatge. Una visió oposada a la que ofereix a l'estiu, amb desenes d'icebergs i bocins de gel surant a la deriva en un oceà blau obscur; els fiords que s'endinsen en una terra retallada a tisorades; un horitzó de muntanyes punxegudes, de cims nevats i, ara sí, petites poblacions de parets i sostres de colors. Hivern i estiu, dues visions que canvien radicalment la fesomia d'un país, d'una terra de contrastos farcida de mites i llegendes com la que afirma la pervivència dels de Dorset, un poble prehistòric, malgrat que mai els ha vist ningú. Groenlàndia, per la costa est, amb Francesc Bailón, antropòleg especialista en l'Àrtic.

Kris Ubach s'atura a Sayulita, un "pueblo mágico". Però, més que màgic, Sayulita és, sobretot, el paradís de surfistes, noctàmbuls i d'una miríada de seguidors del culte neohippy.

Aquest és un vell territori mexicà que va acabar en mans nord-americanes. Els Estats Units en van tenir prou amb un grapat de dòlars per ser els nous propietaris d'extensions infinites de territori mexicà. Però, malgrat el temps transcorregut, no ha perdut l'ànima.

Kris Ubach s'atura a la llacuna de Santa María del Oro, al fons d'un cràter inundat de la Sierra Madre Occidental. I visita Don Jacinto, un xaman local, a Tepic. Són les cròniques americanes de "La viatgera de la Gran Anaconda en marxa".

Els "pueblos mágicos" de Mèxic són aquells que apleguen una simbologia i un significat identitari especial per als mexicans. A més, algunes d'aquestes poblacions han estat l'escenari de fets que han marcat la història mexicana. Kris Ubach enganxa el nas al mapa a la recerca de la màgia mexicana.

El doctor Jaume Ollé les ha vist de tots colors al llarg de la seva vida dedicada als més necessitats d'arreu del món, però sobretot d'Haití. Com diu ell, "Al setè dia, Déu no se'n va anar a descansar, se'n va anar a fer la migdiada, i es va oblidar d'Haití". Entre tifons, huracans, terratrèmols i totes les malvestats humanes imaginables, Haití sembla talment un país maleït. "Els polítics van repartir armes", explica, "i, ja se sap, pobresa i armes no és una bona combinació". Durant els anys d'estada a Haití, el bon doctor es va ficar per tots els barris més pobles de Port-au-Prince, la capital, es va enfilar a les muntanyes per vacunar la gent dels pobles aïllats i va ajudar a tothom que es va trobar, com el vell Boane. La via haitiana, amb el doctor Jaume Ollé, fundador d'Actmón, l'Associació pel Control de la Tuberculosi al Tercer Món.

El doctor Jaume Ollé les ha vist de tots colors al llarg de la seva vida dedicada als més necessitats d'arreu del món, però sobretot d'Haití. Com diu ell, "Al setè dia, Déu no se'n va anar a descansar, se'n va anar a fer la migdiada, i es va oblidar d'Haití". Entre tifons, huracans, terratrèmols i totes les malvestats humanes imaginables, Haití sembla talment un país maleït. "Els polítics van repartir armes" explica, "i ja se sap, pobresa i armes no és una bona combinació". Durant els anys d'estada a Haití, el bon doctor es va ficar per tots els barris més pobles de Port-au-Prince, la capital, es va enfilar a les muntanyes per vacunar la gent dels pobles aïllats i va ajudar a tothom que es va creuar en el seu camí, com el vell Boane. La via haitiana, amb el doctor Jaume Ollé, fundador d'Actmón, l'Associació pel Control de la Tuberculosi al Tercer Món.

A Kom Ombo, a l'Alt Egipte, hi ha un grup de grans cocodrils momificats. El vell temple ha resistit el pas del temps, i des de fa més de dos mil anys es manté dret dalt d'un promontori en un revolt del Nil, just allà on en temps antics els grans rèptils sagrats prenien el sol a la riba del gran riu. Kom Ombo és un dels temples més bells de la vall del Nil. També un exemple únic a Egipte perquè està consagrat a dues deïtats: Sobek, el déu cocodril, i Haroeris, és a dir, Horus el gran. I com aquest, els temples d'Edfu i Esna que ens trobarem més endavant, vora el Nil, abans d'arribar a Luxor, l'antiga Tebes, capital faraònica. La ciutat de les cent portes, tal com la va descriure Homer, o dels palaus pels àrabs, pels seus edificis monumentals. Seguint el curs del Nil, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la Universitat Autònoma de Barcelona.

A Kom Ombo, a l'Alt Egipte, hi ha un grup de grans cocodrils momificats. El vell temple ha resistit el pas del temps, i des de fa més de dos mil anys es manté dret dalt d'un promontori en un revolt del Nil, just allà on en temps antics els grans rèptils sagrats prenien el sol a la riba del gran riu. Kom Ombo és un dels temples més bells de la vall del Nil. També és un exemple únic a Egipte, perquè està consagrat a dues deïtats: Sobek, el déu-cocodril, i Haroeris, és a dir, Horus el gran. I com aquest, els temples d'Edfu i Esna que ens trobarem més endavant, vora el Nil, abans d'arribar a Luxor, l'antiga Tebes, capital faraònica. La ciutat de les cent portes, tal com la va descriure Homer, o dels palaus, segons els àrabs, pels seus edificis monumentals. Seguint el curs del Nil, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la Universitat Autònoma de Barcelona.

La terra dels koma, a les muntanyes Alantika, a cavall entre Nigèria i el Camerun, és "the last place of Africa". O això és almenys el que en Joan Riera, antropòleg, li va dir a en Joan Cirera, farmacèutic, per convence'l que era el lloc on havia d'anar. Així doncs, en Joan Cirera se'n va anar al país dels koma, a Nigèria. Un viatge iniciàtic. Com ell mateix explica, "ells mai havien vist l'home blanc, els que feien de portadors mai havien fet de portadors, el que feia de guia mai havia guiat ningú a través de les muntanyes, el que obria la porta de casa seva mai havia obert la porta de casa seva a un blanc". Tan iniciàtic va ser el viatge que va acabar sent gairebé espiritual. I va començar per les muntanyes on hi havia dos homes blancs. "A mi", explica Joan Cirera, "em van batejar i tot: l'home blanc que balla fins a caure a terra com nosaltres". I es va crear el mite. Joan Cirera al país dels koma, Nigèria.

A Ellora, a l'estat de Maharashtra, a l'Índia, hi ha un gran temple tallat a la roca viva d'un penya-segat de basalt, creació d'una generació extraordinària d'artesans. Al penetrar al gran santuari de Kailasanatha hom es pregunta si aquells artesans del passat van disposar d'una vareta màgica per cisellar la pedra com un terrissaire modela l'argila. Els pilars, els baixos relleus, les figures, els passadissos, les torres i les intricades estructures arrencades bocí a bocí de la roca formen part del complex arquitectònic de 34 monestirs i altres edificis religiosos excavats durant segles al llarg dels més de dos quilòmetres d'aquesta muralla natural. Kailasanatha és un exemple únic de l'arquitectura rupestre a l'Índia. Com ho són, també, en l'àmbit pictòric, les belles pintures de les coves d'Ajanta, a un centenar de quilòmetres. Ajanta i Ellora amb Agustí Pàniker, escriptor i editor, especialista en història i antropologia de les religions.

A Ellora, a l'estat de Maharashtra, a l'Índia, hi ha un gran temple tallat a la roca viva d'un penya-segat de basalt, creació d'una generació extraordinària d'artesans. Al penetrar al gran santuari de Kailasanatha hom es pregunta si aquells artesans del passat van disposar d'una vareta màgica per cisellar la pedra com un terrissaire modela l'argila. Els pilars, els baixos relleus, les figures, els passadissos, les torres i les intricades estructures arrencades bocí a bocí de la roca formen part del complex arquitectònic de 34 monestirs i altres edificis religiosos excavats durant segles al llarg dels més de dos quilòmetres d'aquesta muralla natural. Kailasanatha és un exemple únic de l'arquitectura rupestre a l'Índia. Com ho són, també, en l'àmbit pictòric, les belles pintures de les coves d'Ajanta, a un centenar de quilòmetres. Ajanta i Ellora amb Agustí Pàniker, escriptor i editor, especialista en història i antropologia de les religions.

La República Democràtica del Congo és la reserva del mite d'Àfrica, afirma l'antropòleg Joan Riera. Si bé també hi ha llocs on és millor no anar-hi, reconeix. I si hi vas, que sigui amb escorta armada. De fet, Joan Riera assegura que el Congo és un dels països més al límit que ha vist mai, i n'ha vist uns quants. "Hi veus la lluita per la supervivència", afegeix. Kinshasa apareix com una capital caòtica. Un caos fabulós, una gran disbauxa. Allà es tracta d'empènyer, i la gent riu, recorda Riera. Un monstre urbanístic on tot cau fet miques. Una urbs hostil i complexa, però fascinant. I enmig del caos, els "sappeurs", persones que han fet de l'elegància un tòtem. Autèntics dandis en l'estil i les maneres, com els seus predecessors colonials. Elegància enmig del caos, la pobresa més radical i la brutícia. Contrast dissonant. Explorem la República Democràtica del Congo amb Joan Riera, antropòleg.

A Jordi Mosoll li agrada explicar Taiwan com un país "fill del Japó". L'imperi japonès va colonitzar l'antiga illa de Formosa -avui dia, Taiwan- durant cinquanta anys. I els taiwanesos estan molt orgullosos de la seva relació amb l'arxipèlag veí del nord. De fet, aquells anys de coexistència els han valgut heretar moltes coses dels japonesos. Per exemple, una bona part de l'eficiència tecnològica adquirida per Taiwan neix de la relació amb el Japó. Si bé Sillicon Valley també hi va jugar un paper determinant. Jordi Mosoll viu a Taiwan des de fa cinc anys. Un país al qual no li va ser fàcil adaptar-se, per la barrera dels costums, la cultura i sobretot de la llengua. També pel nivell altíssim de la tecnologia, reflectit, fins i tot, en el gratacel més alt de la capital. El Tapei 101 deu el nom al llenguatge binari computacional. La mateixa geografia ordenada dels microxips sembla estar impresa en aquesta gran urbs asiàtica. Per Taiwan, amb Jordi Mosoll, fisioterapeuta i osteòpata.

Els viatges comercials a l'espai són possibles des de fa pocs mesos. És cert que alguns homes i dones corrents ja hi havien viatjat anys enrere, com Denis Tito el 2001, Mark Shuttleworth el 2002, Gregory Olsen el 2005, Anousheh Ansari el 2006, o Guy Laliberté el 2009, entre d'altres. I molts anys abans fins i tot ho havien fet la gossa Laika i el mico Ham, encara que no pas per la seva pròpia voluntat. Però ara s'ha obert la porta a fer d'aquesta mena de viatges una possibilitat real, cada cop més a l'abast de la mà. Si bé un viatge a l'espai és per a les persones un viatge a un lloc inhòspit. Potser el lloc més inhòspit que existeix a l'abast. Es tracta d'un viatge dur, en el qual passen coses. La primera ja passa així que t'enlaires en un coet. Durant uns instants la força de la gravetat fa que el teu cos pesi entre 3 i 4 cops més. Una persona de 75 quilos és com si en pesés vora 300! Els primers viatges comercials a l'espai, amb Toni Pou, periodista científic.

A Uganda, Miquel Rafa va sentir el despertar de la selva. Una cridòria eixordadora de milions d'éssers vius de totes les espècies. Uganda és un univers de selves, sabanes, llacs i altes muntanyes que fan que et remuntis als principis del temps, quan el món era tot just un brot tendre de verdor. La natura hi és tan omnipresent que pràcticament a només vint minuts de l'aeroport pots embarcar amb una piragua de fusta amb rumb als aiguamolls de Mabamba, i allà mateix començar a gaudir de la fauna salvatge vora l'Ukerewe, rebatejat Victòria per l'explorador britànic John Hanning Speke, seguint la tradició, en honor de la reina d'Anglaterra. Però pel biòleg Miquel Rafa, el llac només és el principi d'un extens periple que el porta a recórrer molts altres indrets naturals d'aquest país del cor de l'Àfrica. Per Uganda, amb Miquel Rafa, naturalista i biòleg.