Els Viatgers De La Gran Anaconda

A Uganda, Miquel Rafa va sentir el despertar de la selva. Una cridòria eixordadora de milions d'éssers vius de totes les espècies. Uganda és un univers de selves, sabanes, llacs i altes muntanyes que fan que et remuntis als principis del temps, quan el món era tot just un brot tendre de verdor. La natura hi és tan omnipresent que pràcticament a només vint minuts de l'aeroport pots embarcar amb una piragua de fusta amb rumb als aiguamolls de Mabamba, i allà mateix començar a gaudir de la fauna salvatge vora l'Ukerewe, rebatejat Victòria per l'explorador britànic John Hanning Speke, seguint la tradició, en honor de la reina d'Anglaterra. Però pel biòleg Miquel Rafa, el llac només és el principi d'un extens periple que el porta a recórrer molts altres indrets naturals d'aquest país del cor d'Àfrica. Per Uganda, amb Miquel Rafa, naturalista i biòleg.

Philae emergeix del Nil, a tocar d'Aswan, a l'Alt Egipte. Igual que Abu Simbel, el complex de temples es va salvar de les aigües del gran riu miraculosament. Però a més a més de la bellesa intrínseca de l'illa-temple, Philae tanca un secret. Aquí hi va viure el darrer reducte d'homes savis que sabien llegir i escriure amb els sistemes d'escriptura de l'època. A mitjan segle VI, l'emperador romà Justinià va tancar Philae, considerat el darrer reducte pagà de l'imperi bizantí, i se'n va endur presoners tots els sacerdots. A aquells homes savis se'ls va sotmetre a un judici sumaríssim on se'ls va acusar, sobretot, de saber llegir i escriure jeroglífics. A Philae s'hi conserva la inscripció d'Esmet-Akhom, l'últim text jeroglífic escrit pels sacerdots al temple d'Isis el 394 dC. Philae, amb Irene Cordón, doctora en arqueologia i història antiga per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Philae emergeix del Nil, a tocar d'Aswan, a l'Alt Egipte. Igual que Abu Simbel, el complex de temples es va salvar de les aigües del gran riu miraculosament. Però a més a més de la bellesa intrínseca de l'illa temple, Philae guarda un secret. Aquí hi va viure el darrer reducte d'homes savis que sabien llegir i escriure els sistemes d'escriptura de l'època. A mitjan segle VI, l'emperador romà Justinià va tancar Philae, considerat el darrer reducte pagà de l'imperi bizantí, i se'n va endur presoners tots els sacerdots. A aquells homes savis se'ls va sotmetre a un judici sumaríssim on se'ls va acusar, sobretot, de saber llegir i escriure jeroglífics. Els romans van tancar els vells sacerdots al calabós i amb ells va morir la clau per desxifrar jeroglífics. Philae, amb Irene Cordón, doctora en arqueologia i història antiga per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Durant anys, molts viatgers han observat atentament aquest territori i s'han qüestionat com travessar el desert del Taklamakan. Aquell de la vella llegenda de "qui hi entra no en surt". El Turquestan Oriental és una terra que ha acaparat l'imaginari de molts viatgers. Desolada i misteriosa a parts iguals. Els uigurs, el poble que l'habita des de fa segles, ha estat en part nòmada, de ben segur, forçat per les circumstàncies extremes. Enlloc és per estar-s'hi gaire temps. L'aigua i les pastures s'esgoten i cal cercar-ne de noves perquè els ramats puguin menjar i sobreviure. Igual que les persones que en depenen directament. Tampoc la capital s'escapa de la fascinació d'aquest país de "Les mil i una nits": Kashgar, estesa enmig de la pols com una catifa voladora. Però des de fa temps els uigurs són un poble sota sospita per la Xina, que n'exerceix un control ferri. El Turquestan Oriental, amb Sergi Ramis, periodista, editor i viatger.

Durant anys, molts viatgers han observat atentament aquest territori i s'han qüestionat com travessar el desert del Taklamakan. Aquell de la vella llegenda de "qui hi entra no en surt". El Turquestan Oriental és una terra que ha acaparat l'imaginari de molts viatgers. Desolada i misteriosa a parts iguals. Els uigurs, el poble que l'habita des de fa segles, ha estat en part nòmada, de ben segur, forçat per les circumstàncies extremes.Tampoc la capital s'escapa de la fascinació d'aquest país de "Les mil i una nits": Kashgar, estesa enmig de la pols com una catifa voladora. Però des de fa temps els uigurs són un poble sota sospita per la Xina, que n'exerceix un control ferri. El Turquestan Oriental, amb Sergi Ramis, periodista, editor i viatger.

El Sudan del Sud és gran com França però hi ha poc més d'un centenar de quilòmetres d'asfalt. La pluja tampoc ajuda. L'estació humida porta tempestes molt intenses que ho fan tot molt difícil. També és una terra de conflicte. Els habitants d'Ulang, per exemple, un llogarret remot del nord, es van haver de traslladar per la força en qüestió d'hores. Ho van deixar tot enrere. Se'n van anar amb la roba i poc més, van arribar a un altre lloc i van haver de començar de zero. Igor Barbero es planteja sovint com es pot començar de zero. Anys de recórrer aquest i molts altres escenaris de l'Àfrica Oriental li han permès constatar que per a molta gent d'aquesta àrea del planeta, la vida és una lluita constant. Per això no defalleix en l'intent de trobar vies d'esperança per a totes les persones que, com els habitants d'Ulang, han hagut de tornar a començar. "Vislumbres de África Oriental", amb Igor Barbero, periodista humanitari.

Fa un grapat de segles, Llucià de Samòsata va descriure un viatge a la Lluna al llibre "Històries verídiques" malgrat reconèixer que tot el que hi deia era mentida. Durant milers anys, homes i dones de tota mena, ja fossin astrònoms, filòsofs, científics, escriptors o cineastes, han observat el cel i han fabulat sobre els astres i l'univers desconegut. Tan desconegut com ho va ser la Terra mateixa per als exploradors pioners o els grans oceans per als primers navegants. Però no va ser fins fa tan sols unes dècades que l'home va poder posar un peu a la Lluna, i molt més recentment que ha pogut enviar robots a Mart, sondes més enllà del Sistema Solar o viatjar a l'espai exterior a bord de sofisticades naus. Tot plegat ha obert la traça als primers viatges interestel·lars. L'autoestopista galàctic, amb Toni Pou, físic i periodista científic.

Fa prop de 2.300 anys, Eratòstenes de Cirene va mesurar la grandària de la Terra amb una precisió extraordinària, caminant amb un bastó. Uns segles després, Llucià de Samòsata va descriure un viatge a la Lluna al llibre "Històries verídiques" malgrat reconèixer que tot el que hi deia era mentida. Durant anys, homes i dones de tota mena, ja fossin astrònoms, filòsofs, científics, escriptors o cineastes, han observat el cel i han fabulat sobre els astres i l'univers desconegut. Tan desconegut com ho va ser la Terra mateixa per als exploradors pioners o els grans oceans per als primers navegants. Però no va ser fins fa tan sols unes dècades que l'home va poder posar un peu a la Lluna, i molt més recentment que ha pogut enviar robots a Mart, sondes més enllà del Sistema Solar o viatjar a l'espai exterior a bord de sofisticades naus. Tot plegat ha obert la traça als primers viatges interestel·lars. L'autoestopista galàctic, amb Toni Pou, físic i periodista científic.

Fa més de mig segle, Sri Aurobindo i Mirra Alfassa, la Mare van tenir un somni visionari. Es van imaginar una ciutat universal on homes i dones d'arreu del món poguessin viure en pau i harmonia, per sobre de tots els credos, de totes les polítiques i de totes les nacionalitats. Volien aconseguir la unitat humana en un entorn sostenible. Aquell somni d'un nou principi va cristal·litzar en Auroville, la ciutat de l'Aurora. L'arquitecte Roger Anger es va encarregar del seu disseny i construcció. Anger va donar a Auroville la forma d'una galàxia que pivotava al voltant d'un vell ficus religiosa, just a la seva ànima, el Matri Mandir, l'àrea de pau. Des de llavors Auroville no ha deixat de perseguir mai el seu objectiu, el somni de la Mare, de crear un home nou, amb una nova consciència, capaç de viure en harmonia amb la terra que l'acull. Potser una utopia. Auroville i Pondicherry, amb Ariadna Álvarez, arquitecta.

Fa més de mig segle, Sri Aurobindo i Mirra Alfassa ("la Mare") van tenir un somni visionari. Es van imaginar una ciutat universal on homes i dones d'arreu del món poguessin viure en pau i harmonia, per sobre de tots els credos, de totes les polítiques i de totes les nacionalitats. Volien aconseguir la unitat humana en un entorn sostenible. Aquell somni d'un nou principi va cristal·litzar en Auroville, "la Ciutat de l'Aurora". L'arquitecte Roger Anger es va encarregar del seu disseny i construcció entre els estats de Tamil Nadu i la Unió Territorial de Pondicherry, a l'Índia. Anger va donar a Auroville la forma d'una galàxia que pivotava al voltant d'un vell ficus religiosa, situat just al seu cor, el Matrimandir, l'Àrea de Pau. Auroville i Pondicherry, amb Ariadna Álvarez, arquitecta.

Jenn Baljko i Lluís López Bayona ja fa quatre setmanes que caminen per Tailàndia i han arribat a Mae Sot, un dels punts fronterers amb la veïna Birmània. Les carreteres s'han anat fent més estretes i han guanyat pendent, el trànsit rodat és menys dens i les zones de conreu han deixat pas al bosc, cada cop més dens, gairebé jungla. També hi ha més controls. Vora la frontera, la policia circula amb vehicles atapeïts de joves immigrants que l'han travessat sense papers. A la zona de Mae Sot hi ha fins a nou camps de refugiats on van a parar persones, sobretot birmanes, que passen la frontera amb l'esperança de viure en un món millor. La Jenn i en Lluís rememoren el viatge que van fer a peu de Bangkok a Barcelona i entren a Birmània, terra de conflicte, mesos abans del cop d'estat que va derrocar el govern civil de la Premi Nobel de la Pau Aung San Suu Kyi.

Jenn Baljko i Lluís López Bayona ja fa quatre setmanes que caminen per Tailàndia i han arribat a Mae Sot, un dels punts fronterers amb la veïna Birmània. Les carreteres s'han anat fent més estretes i han guanyat pendent, el trànsit rodat és menys dens i les zones de conreu han deixat pas al bosc, cada cop més dens, gairebé jungla. També hi ha més controls. Vora la frontera, la policia circula amb vehicles atapeïts de joves immigrants que han canviat de país sense papers. A la zona de Mae Sot hi ha fins a nou camps de refugiats on han anat a parar persones, sobretot birmanes, que passen la frontera amb l'esperança de viure en un món millor. La Jenn i en Lluís rememoren el viatge que van fer a peu de Bangkok a Barcelona i entren a Birmània, terra de conflicte, mesos abans del cop d'estat que va derrocar el govern civil de la Premi Nobel de la Pau Aung San Suu Kyi.

L'Imperi Aericà és l'única nació del món que té un somriure a la bandera. Podríem dir, sense por d'equivocar-nos, que en aquesta micronació d'arrels canadenques fundada el 1987, per bé que no reconeguda oficialment, són partidaris de l'humor absurd. Erik Lis, el seu emperador, assegura ser un seguidor de la teoria del "ximplisme". En aquest sentit, el lema com a nació no deixa cap lloc al dubte: "Fem el món més estrany". I el criteri a seguir per la política exterior aericana, tampoc: "El món és ridícul, mantinguem-lo així". Certament han aconseguit el seu objectiu de fer el món més estrany. Com a fauna local afirmen tenir el pingüí nord-americà invisible i l'os subpolar. A l'espai "Geografies", ens fixem en l'Imperi Aericà amb el viatger, periodista i editor Sergi Ramis. Ell ens en descobrirà alguns secrets més.

Jacinta Mupeke és l'última dona nkhumbi d'Angola que fa el pentinat d'orella d'elefant. Pels pobles del país profund els pentinats eren un senyal d'identitat que indicava la pertinença a un grup d'edat o socioeconòmic. Però d'aquests pentinats gairebé només en queda el rastre en postals antigues de l'època dels portuguesos. La colonització, els missioners i la guerra van esborrar aquell món. O gairebé, perquè el coneixement va quedar amagat entre les dones més grans. Era el seu secret. Joan Riera recorre pobles i mercats a la recerca d'una pista. Pregunta a la gent i investiga, i s'endinsa a l'Angola profunda per saber què se n'ha fet d'aquells pentinats espectaculars. I es queda sense aigua ni menjar, encalla a la sorra, mentre persegueix amb passió el secret. És així com arriba a pobles on la gent gran no havia vist mai un encenedor. Un territori preciós esquitxat de baobabs mil·lenaris. Cercant la Jacinta Mupeke, amb Joan Riera, antropòleg.

Jacinta Mupeke és l'última dona nkhumbi d'Angola que fa el pentinat d'orella d'elefant. Però d'aquests pentinats gairebé només en queda el rastre en postals antigues de l'època dels portuguesos. Joan Riera recorre pobles i mercats a la recerca d'una pista. Pregunta a la gent i investiga, i s'endinsa a l'Angola profunda per saber què se n'ha fet d'aquells pentinats espectaculars. I es queda sense aigua ni menjar, encalla a la sorra, mentre persegueix amb passió el secret. És així com arriba a pobles on la gent gran no havia vist mai un encenedor. Un territori preciós esquitxat de baobabs mil·lenaris. Cercant la Jacinta Mupeke, amb Joan Riera, antropòleg.

La crida del bosc es va fer imperativa arran dels confinaments per la Covid-19. En Sergi, l'Oriol, l'Adrià i l'Erik es van plantejar de debò allò que, des de sempre, els havia rodat pel cap, sent al Montseny: intentar sobreviure una temporada llarga al bosc valent-se dels seus propis recursos. No era ben bé anar cap a terres salvatges, com va fer Chris McCandless quan es va endinsar a Alaska, però déu-n'hi-do. Al capdavall, el bosc era el seu hàbitat natural des de pràcticament sempre, el lloc on se sentien més a gust. Es veien capaços de poder sobreviure amb les plantes, les arrels i els fruits que ofereix la natura. Així, van triar un lloc que els va semblar idoni, bosc endins, van aixecar-hi una cabana i es van disposar a passar-hi un mes de vida. Però no va sortir com s'esperaven. La crida del bosc, al Montseny, amb Sergi i Oriol Monrabà, Erik Gámiz i Adrià Reales, boletaires, bosquerols i aventurers.

Els experts consideren el Yasuní, a la regió amazònica de l'Equador, com un dels parcs nacionals amb més biodiversitat del món. En una sola hectàrea de terreny s'han arribat a descriure fins a sis-centes espècies d'arbres diferents, més de les que hi ha localitzades a tot Europa. Calen 60 milions d'anys d'història geològica per poder gaudir d'una biodiversitat com aquesta. És per això que el Yasuní, igual que la veïna Reserva de Cuyabeno, és un lloc únic al món. Els números aclaparen: més de 600 espècies d'ocells, 200 de mamífers, prop de 140 d'amfibis, gairebé 300 de peixos. Però tot això no és res si es compara amb les més de cent mil espècies d'insectes... en una sola hectàrea de terreny. No ha de sorprendre que quan el naturalista arriba a aquest paradís se senti analfabet. El Parc Nacional del Yasuní, amb Carles Barriocanal, ornitòleg, doctor en Geografia per la UB.

Mexcaltitán és una localitat poc coneguda arreu. Una illa lacustre circular, tallada per canals navegables en nou porcions com si fos una Venècia mexicana. Kris Ubach la va descobrir per casualitat amb el nas enganxat al Google maps. Per arribar-hi, recorre una carretera de vegetació exuberant, amb parades de venda de fruita tropical en cada revolt. A banda de mangos, bananes i caramboles i cocos, també hi ha jaca, la fruita pudenta, d'origen asiàtic, que sembla carn. Dels mateixos colors de la fruita són les cases de Mexcaltitán i les banderoles que voleien lliures als carrerons. Es creu que aquesta petita illa de l'estat de Nayarit és la mítica Aztlán, el lloc des d'on els mexiques o asteques van sortir per establir-se a Tenochtitlán, a l'actual Mèxic. Viatge a Mexcaltitán, amb la viatgera de la Gran Anaconda, en marxa, Kris Ubach i les seves cròniques americanes.

Roger Canals va rebre un regal "enverinat". Era una petita figura d'una dona nua cavalcant un tapir amb els braços alçats que sostenien una pelvis. Llavors encara no ho sabia però tenia a les mans la figura de María Lionza, una divinitat amb rang nacional a Veneçuela. Interessat com estava per les cultures afroamericanes -que neixen de la trobada entre els indígenes, els esclaus africans, el catolicisme, etc.-, en Roger va fer les maletes i se'n va anar a Veneçuela per investigar a fons el mite de María Lionza. Va ser l'inici d'un llarg viatge que l'havia de portar fins al centre mateix del culte a la divinitat: la muntanya de Sorte, una mena de santuari dels esperits on els seguidors es troben per celebrar-hi cerimònies i rituals. Gairebé un món oníric envoltat per la selva de muntanya, boirosa. Grans arbres, altars i grups de gent encerclant mèdiums en trànsit per entrar en contacte amb la divinitat.

A l'Índia les dones organitzen rituals domèstics per vetllar pel benestar familiar. Quan es celebra un "vrat", literalment "vot", les dones pinten l'entrada de casa o el pati, si n'hi ha. Hi fan dibuixos geomètrics, una mena de mandales, per crear un espai sagrat, amb representació inclosa de la divinitat. I hi canten, hi expliquen els mites i hi fan ofrenes per protegir la família, la salut dels fills o l'economia domèstica. Un casament, un naixement, una lluna plena, serà un moment propici i favorable per celebrar un "vrat" i fer les peticions pertinents. Una religiositat femenina molt més pragmàtica i utilitària que la religió oficial dominada pels homes. De fet, la situació creada arran de la pandèmia ha portat els indis a obrir "coronatemples", és a dir, santuaris per fer rituals i cerimònies de protecció de la Covid-19. El vot de les dones amb Agustí Pániker, escriptor i editor especialista en història i antropologia de les religions.