Els Viatgers De La Gran Anaconda

Quan camines pel Garraf no et pots imaginar l'univers que s'obre sota els teus peus. El Garraf és un massís càrstic de la Serralada Litoral, modelat per l'aigua que s'hi ha anat escolant durant milions d'anys. Per això, més enllà del món que es percep a la superfície, poblada de margallons i espècies diverses de plantes i flors, n'hi ha un altre de molt més profund, una mena d'inframon abrupte constituït per unes quatre-centes coves i cavitats, però també llacs, rius i avencs de tot tipus, alguns dels quals s'enfonsen més de cent metres en l'obscuritat absoluta. Caminem pel relleu trencat del massís del Garraf amb Joan Portell, excursionista, escriptor i pedagog. A l'espai "Camins de casa".

Des dels temps antics, Núbia, a cavall de l'Egipte i el Sudan actuals, ha estat una terra cobejada. A banda de dipòsits d'or en superfície, la regió era una mena de corredor entre el Mediterrani i el centre d'Àfrica, solcat per caravanes de camells portadors d'encens, pells de lleopard, plomes i ous d'estruç, entre molts altres productes exòtics. Vet aquí la raó per la qual enmig de les dunes del desert emergeixen, encara avui dia, prop de 300 piràmides. Són l'únic vestigi monumental de l'antiga Meroe que ha estat capaç de desafiar el pas del temps i dels homes, àvids de tresors. Es tracta d'un conjunt fabulós de tombes de personatges importants de l'època. Reis i reines amb grans privilegis, com ho era poder gaudir de construccions de pedra en forma de rampa per facilitar-los l'accés al cel. Viatgem a Meroe, al Sudan, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB.

Des dels temps antics, Núbia, a cavall entre l'Egipte i el Sudan actuals, ha estat una terra molt cobejada. A banda de dipòsits d'or en superfície, la regió era una mena de corredor entre el Mediterrani i el centre d'Àfrica, solcat per caravanes de camells carregats amb encens, pells de lleopard, plomes i ous d'estruç, entre molts altres productes exòtics. Vet aquí la raó per la qual enmig de les dunes del desert emergeixen, encara avui dia, prop de 300 piràmides. Es tracta de l'únic vestigi monumental de l'antiga Meroe que ha estat capaç de desafiar el pas del temps i dels homes, àvids de tresors. Viatgem a Meroe, al Sudan, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB.

A l'illa de Märket, al mar Bàltic, cal revisar la frontera cada 25 anys. Aquest petit "skerry", aflorament rocallós, de només 200 metres de llargada, deshabitat, està travessat per la frontera estatal més complicada del món, entre Suècia i Finlàndia. El far és l'únic testimoni dels vuit girs que fa aquí la línia imaginària que parteix en dos el territori. Però no és l'únic cas de fronteres retorçades. L'illot dels Faisans, a la desembocadura del riu Bidasoa, n'és un altre. Es tracta d'un espai en disputa entre els estats espanyol i francès, que, incapaços de posar-se d'acord sobre si era d'uns o dels altres, el 1659 van decidir que cada sis mesos canviaria de mans. Així doncs, cada any, l'1 de gener i l'1 de juliol l'illot passa de ser francès a espanyol i viceversa. Però aquest només és el principi, perquè al món hi ha més d'un centenar d'illes compartides per dos estats o països. En repassem les particularitats geogràfiques amb Sergi Ramis, periodista, editor i viatger.

A l'illa de Märket, al mar Bàltic, cal revisar la frontera cada 25 anys. Aquest petit "skerry", aflorament rocallós, de només 200 metres de llargada, deshabitat, està travessat per la frontera estatal més complicada del món, entre Suècia i Finlàndia. El far és l'únic testimoni dels vuit girs que fa aquí la línia imaginària que parteix en dos el territori. Però no és l'únic cas de fronteres retorçades. Al món hi ha més d'un centenar d'illes compartides per dos estats o països. En repassem les particularitats geogràfiques amb Sergi Ramis, periodista, editor i viatger.

"M'havia promès viure com un ermità, al fons dels boscos, abans de complir els quaranta anys". Ho afirma Sylvain Tesson, el polifacètic aventurer, escriptor, geòleg, viatger i escriptor francès. Per això va decidir instal·lar-se durant sis mesos en una cabana a la vora del llac Baikal, a la punta del cap dels Cedres del Nord, a Sibèria. Un exili voluntari a 120 quilòmetres del poble més proper. Sense cap veí ni rutes d'accés. Amb un hivern amb temperatures de 30 graus sota zero i un estiu amb ossos a la ribera. El que per a molts podria semblar una bogeria per a en Tesson es tractava ni més ni menys que del paradís. Allà, afirma, va inventar una vida sòbria i bella. Reduïda a gestos simples. Conclou: "La immobilitat em va donar el que ja no em donava el viatge". La vida simple, de Sylvain Tesson és una de les propostes literàries de l'editor, escriptor i viatger Enric Soler. A l'espai "Rius de tinta" d'"Els viatgers de la Gran Anaconda".

"M'havia promès viure com un ermità, al fons dels boscos, abans de complir els quaranta anys." Ho afirma Sylvain Tesson, el polifacètic aventurer, escriptor, geòleg, viatger i escriptor francès. Per això es va instal·lar durant sis mesos en una cabana a la vora del llac Baikal, a la punta del cap dels Cedres del Nord, Sibèria. Allà, afirma, va inventar una vida sòbria i bella. Reduïda a gestos simples. "La immobilitat", conclou, "em va donar el que ja no em donava el viatge". La vida simple, de Sylvain Tesson, és una de les propostes literàries de l'editor, escriptor i viatger Enric Soler. A l'espai "Rius de tinta" d'"Els viatgers de la Gran Anaconda".

La família Masferrer fa sis generacions que té cura d'un bosc de gegants. Des que el seu avantpassat Marià Masferrer, naturalista, botànic i zoòleg, en va plantar les llavors entre els anys 1860 i el 1953, els arbres -sequoies vermelles, avets de Douglas, cedres blancs i del Líban, etc.- han crescut fins a gairebé els cinquanta metres. Però tot i que són els arbres més alts de Catalunya, alguns d'ells, amb més d'un segle i mig d'existència, no deixen de ser "infants". Sobretot si els comparem amb el General Sherman, la sequoia vermella de la Giant Forest del Parc Nacional Sequoia, a Califòrnia, amb una edat estimada d'entre dos mil tres-cents i dos mil set-cents anys. L'Arborètum de Masjoan, d'Espinelves, és sens dubte una gran catedral arbòria. Però més enllà del que podem abastar amb la mirada, certament hi ha un bosc invisible. Viatge a l'Arborètum de Masjoan, amb Martí Boada, geògraf, doctor en Ciències Ambientals, i David Masferrer, propietari i cuidador del bosc.

La família Masferrer fa sis generacions que té cura d'un bosc de gegants. Des que el seu avantpassat Marià Masferrer, naturalista, botànic i zoòleg, en va plantar les llavors entre els anys 1860 i el 1953, els arbres -sequoies vermelles, avets de Douglas, cedres blancs i del Líban, etc.- han crescut fins a gairebé els cinquanta metres. Però tot i que són els arbres més alts de Catalunya, alguns d'ells, amb més d'un segle i mig d'existència, no deixen de ser "infants". Sobretot si els comparem amb el General Sherman, la sequoia vermella de la Giant Forest del Parc Nacional Sequoia, a Califòrnia, amb una edat estimada d'entre dos mil tres-cents i dos mil set-cents anys. L'Arborètum de Masjoan, d'Espinelves, és sens dubte una gran catedral arbòria. Però més enllà del que podem abastar amb la mirada, certament hi ha un bosc invisible. Viatge a l'Arborètum de Masjoan, amb Martí Boada, geògraf, doctor en Ciències Ambientals, i David Masferrer, propietari i cuidador del bosc.

La família Masferrer fa sis generacions que té cura d'un bosc de gegants. Des que el seu avantpassat Marià Masferrer, naturalista, botànic i zoòleg, en va plantar les llavors entre els anys 1860 i el 1953, els arbres -sequoies vermelles, avets de Douglas, cedres blancs i del Líban, etc.- han crescut fins a fregar els cinquanta metres. Viatge a l'Arborètum de Masjoan, amb Martí Boada, geògraf, doctor en Ciències Ambientals, i David Masferrer, propietari i cuidador del bosc.

A la Xina hi ha la creença que cal iniciar el viatge més llarg ben equipat. I com que mai se sap què ens pot caldre en el més enllà, hi ha botigues pensades per satisfer les necessitats de tothom. Fins no fa gaire n'hi havia prou de comprar algun detall, com ara falsos paquets de cigarretes o feixos de bitllets de mentida que els parents del difunt incineraven en el seu honor. Però els temps evolucionen i el nou capitalisme xinès ha canviat les cigarretes per Lamborghinis o mansions amb piscina com a bens considerats imprescindibles per als avantpassats en la seva altra vida. Això sí, en miniatura. És a la festa del Quingming, o el dia de la neteja de les tombes, el moment més indicat perquè els familiars visitin els sepulcres dels seus avantpassats, els netegin i els ofereixin regals. El viatge més llarg, amb el periodista Adolf Beltrán.

A la Xina hi ha la creença que cal iniciar el viatge més llarg ben equipat. I com que mai se sap què ens pot caldre en el més enllà, hi ha botigues pensades per satisfer les necessitats de regals per a tothom. La festa del Qingming, o dia de la neteja de les tombes, és el moment més indicat perquè els familiars visitin els sepulcres dels seus avantpassats, els netegin i els ofereixin els seus regals. El viatge més llarg, amb el periodista Adolf Beltran.

"I ja podem dir que el món és rodó". Joan Antoni Afonso i Laura Alameda toquen moll finalment al Port de la Selva, a l'Empordà i, en última instància, a Barcelona. Culminen, d'aquesta manera, el seu llarg periple de navegació al voltant del món, empesos pel vent. "Cinc anys sense mitjons". Sense mitjons perquè, durant tot aquest temps, han caminat descalços per la coberta del Talula, el veler que els ha permès culminar l'aventura. Enrere queden anys d'incerteses, temors, enrabiades i desesperació, però també d'il·lusions, alegries, plaers i de satisfacció d'haver conclòs amb èxit un somni a l'abast de molt pocs. Com diu en Joan Antoni, han estat "cinc anys vivint en una casa petita, de dotze metres, però amb una terrassa immensa que és el món". Tots en guardarem un bell record.

Fi de viatge. Joan Antoni Afonso i Laura Alameda toquen moll finalment al Port de la Selva, a l'Empordà i, en última instància, a Barcelona. Culminen, d'aquesta manera, el seu llarg periple de navegació al voltant del món, empesos pel vent. "Cinc anys sense mitjons". Com diu en Joan Antoni, han estat "cinc anys vivint en una casa petita, de 12 metres, però amb una terrassa immensa que és el món". Tots en guardarem un bell record.

Mònica Barrieras va descobrir aviat els avantatges de parlar saamaka: podia regatejar amb els taxistes de Paramaribo, a Surinam. Barrieras, lingüista, va viatjar fins a aquest país i la veïna Guaiana francesa, a l'Amèrica del Sud, per conviure amb les comunitats saamaka. Per més estrany que ens pugui semblar, el saamaka gairebé es pot considerar una llengua de la Unió Europea. No en va la Guaiana francesa és una col·lectivitat d'ultramar de França, on els gendarmes s'encarreguen de l'ordre públic i l'economia forma part de la zona euro. Però la Mònica volia descobrir moltes més coses dels saamaka, no només de la llengua que parlen sinó de la seva mateixa forma de viure. I per accedir amb bon peu a una comunitat saamaka cal saber com fer-ho i complir els rituals establerts. El saamaka, amb Mònica Barrieras i David Valls, lingüistes. A l'espai "Les llengües de l'Anaconda".

Mònica Barrieras va descobrir aviat els avantatges de parlar saamaka: podia regatejar amb els taxistes de Paramaribo, a Surinam. Barrieras, lingüista, va viatjar fins a aquest país i la veïna Guaiana francesa, a l'Amèrica del Sud, per conviure amb les darreres comunitats saamaka. Per més estrany que ens pugui semblar, el saamaka gairebé es pot considerar una llengua de la Unió Europea. No en va la Guaiana francesa és una col·lectivitat d'ultramar de França, on els gendarmes s'encarreguen de l'ordre públic i l'economia forma part de la zona euro. Però la Mònica volia descobrir moltes més coses dels saamaka, no només de la llengua que parlen sinó de la seva mateixa forma de viure. I per accedir amb bon peu a una comunitat saamaka cal complir els rituals pertinents. A la recerca dels saamaka, amb Mònica Barrieras i David Valls, lingüistes. A l'espai "Les llengües de l'Anaconda".

Mònica Barrieras va descobrir aviat els avantatges de parlar saamaka: podia regatejar amb els taxistes de Paranaribo, a Surinam. Barrieras, lingüista, va viatjar fins a aquest país i la veïna Guaiana francesa, a l'Amèrica del Sud, per conviure amb les comunitats saamaka, en pobles de bellíssimes construccions de fusta. Per més estrany que ens pugui semblar, el saamaka gairebé es pot considerar una llengua de la Unió Europea. El saamaka, amb Mònica Barrieras i David Valls, lingüistes. A l'espai "Les llengües de l'Anaconda".

A l'eix cafeter de la vall del Cauca, a Colòmbia, no només hi ha cafè, també hi ha ocells. De fet, Colòmbia es considera el país del món amb més espècies d'aus, un dels indicadors més comuns de biodiversitat. Se n'hi poden observar vora 2.000 de diferents. No és estrany, doncs, que sigui a Pereira, capital del departament de Risaralda i principal ciutat de l'eix cafeter, on cada any s'organitza el Festival dels Ocells: un certamen entre muntanyes entapissades de camps de cafè i selves verges emboirades. Aquí les guerrilles han deixat pas als ocells, que voleien lliures enmig de torrents d'aigües revoltades, barrancs i raconades secretes. La sensació quan t'endinses al bosc tancat és de paradís primigeni, intocat. Una bioregió prohibida durant dècades que ara podem recórrer a la recerca d'ocells amb plomatges de fantasia . Amb el biòleg Miquel Rafa.

A l'Eix Cafeter de la vall del Cauca, a Colòmbia, no només hi ha cafè, també hi ha ocells. De fet, Colòmbia es considera el país del món amb més espècies d'aus, un dels indicadors més comuns de biodiversitat. Se n'hi poden observar vora 2.000 de diferents. Una bioregió prohibida durant dècades que ara podem recórrer a la recerca d'ocells amb plomatges de fantasia. Amb el biòleg Miquel Rafa.

El Pakistan és un país extens, també d'extrems, molt divers i, fins a cert punt, contradictori. Potser parlem de molts països. És un "Frankenstein", diu l'antropòleg Joan Riera. Un país fill d'un gran riu, l'Indus, que el travessa pel bell mig de punta a punta, des de la serralada de l'Hindu Kush, al nord, fins a la desembocadura al mar d'Aràbia. Allà dalt, entre els cims punxeguts de l'Hindu Kush i el Karakorum, hi ha algunes de les valls més fascinants i enigmàtiques de la Terra. La vall de Hunza, per exemple, regió descrita al Mahabharata indi, que podria haver inspirat el Xangri-La de James Hilton. O les valls dels Kalasha, a Chitral, poblades pels kalash, els kafirs negres. Politeistes resistents enmig d'un mar islàmic, que adoren ídols tallats en fusta, els gandao. Amb altars cerimonials enmig del bosc, a les parts altes de les valls, des d'on els xamans en trànsit invoquen Mahandeu, el gran deu dels kalash. Descobrint el Pakistan, amb Joan Riera, antropòleg.