Solidaris

Avui, al "Solidaris", coneixerem la història del Marc, obligat a visitar el seu pare violent que ara és a la presó, després d'haver assassinat la seva parella. O la de la Mia, doble supervivent, dues vegades víctima: del maltractament del seu pare, però també del seu ex marit. 34 nens i nenes han perdut les seves mares per culpa de la violència masclista a l'Estat, en el que portem d'any. 265 orfes, des del 2013. 30 assassinats pels seus pares o les parelles de les seves mares. Nens i nenes indefensos. En parlem també amb els piscòlegs Marcela San Cristóbal, Mariona Auradell i Oriol Ginés, i amb la Fundación Mujeres.

La sentència del Suprem posa en perill els drets de manifestació, d'expressió, de lliure associació i de dissidència política, retalla la democràcia i agreuja un conflicte polític que mai no s'hauria hagut de judicialitzar. Aquesta és la reacció, la resposta de les ONG, de la societat civil catalana als 100 anys de condemna. A "Solidaris", analitzem la sentència de l'1-O amb els responsables de La Fede, organitzacions per a la justícia global, FundiPau, Justícia i Pau, el CIEMEN i Irídia, que alerten que crea un precedent perillós que criminalitza els moviments socials. ¿Quins són els límits de la desobediència civil i la resistència no violenta?

Això no és el Far West. El fenomen de les patrulles ciutadanes, la proliferació de petits grups que persegueixen i intimiden suposats carteristes, preocupa la policia i els defensors dels drets humans. El risc de jugar a fer de policia sense ser-ho (a més que et trenquin la cara...) és agreujar la sensació d'inseguretat i fer d'altaveu dels discursos xenòfobs, criminalitzant i estigmatitzant els més febles. Entrevistem els Guardian Angels, els BCN Helpers i l'alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlon, que ha reintrdoduït la figura del sereno. I ho valorem tot plegat amb el sociòleg i criminòleg Roger Mancho; la portaveu del sindicat de Mossos SAP-Fepol, Imma Viudes; la professora de seguretat internacional Sònia Andolz, i la portaveu de la plataforma ciutadana Tsunami Veïnal, Eva Vila.

Sense pagesia, no hi ha país. I sense preus justos pel raïm, no hi ha Penedès. Els viticultors protesten contra els grans cellers: acusen els gegants del cava d'haver ensorrat els preus un 30%, d'abocar-los a la ruïna pagant-los ara el mateix que fa 20 anys. Dels 1.100 milions d'euros l'any que factura el sector del cava, als viticultors amb prou feines els queden 30 cèntims per quilo de raïm. No és només un problema d'oferta i demanda: ens hi estem jugant un model de societat i els consumidors tenen el poder. En parlem, des de les vinyes de Gramona a Sant Sadurní d'Anoia, amb Francesc Perea, Josep Pascual, Isabel Vidal, Josep Esteve, Jaume Gramona i Elias Martí.

Alliberament o robatori? Activisme o delicte? Les accions d'animalistes en granges i escorxadors tenen en alerta els ramaders catalans, i és que mai el consum de carn havia estat tan qüestionat com ara. Albert Segura en parla en aquest programa amb Marta Roger, responsable de l'explotació ramadera La Païssa de Cardedeu; Massin Akandouch, portaveu del col·lectiu animalista Action for Liberation; Abel Peraire, membre del col·lectiu PagesosGPS, i Núria Almirón, membre del Center for Animal Ethics de la UPF. L'especialista en psicologia del consum d'ESCODI Albert Vinyals analitza l'efecte que aquestes accions tenen en el consumidor, i la nutricionista Magda Carlas conversa amb la periodista Esther Vivas sobre les conseqüències que té un consum excessiu de carn tant per al nostre organisme com per al planeta.

Jesús Gil deia que la llotja del Bernabéu té en democràcia la mateixa funció que les caceres de Franco durant la dictadura: fer negocis. Avui, al "Solidaris" volem parlar del poder, els diners i els contactes que s'amaguen a l'ombra del futbol. I també del frau fiscal i l'evasió d'impostos al món de l'esport. Però no només al Bernabéu: ¿qui s'asseu a la llotja del Barça, i per què els periodistes hi tenim prohibit entrar? ¿És també centre de poder i lloc de trobada entre l'elit política i econòmica? En parlem des de l'estadi de la UE Sant Andreu acompanyats dels que més en saben: els periodistes Toni Padilla i Marc Menchén, Joel Díaz de La Sotana, l'entrenadora Carme Lluveras i el catedràtic d'Economia de la UPF Carles Murillo.

Els humans ingerim dues mil partícules microplàstiques, un cinc grams de plàstic, cada setmana, l'equivalent d'una targeta bancària. Cada segon aboquem 200 quilos de plàstic al mar, vuit milions de tones l'any. O el que és el mateix: un camió d'escombraries ple cada minut. Ampolles que triguen 500 anys a descompondre's, bosses de supermercat que en necessiten 55... I que s'empassen els animals marins, com la balena amb 40 quilos de plàstic a l'estómac trobada morta a les Filipines. Al món hi ha 193 estats reconeguts per l'ONU. I si no fem res, aviat el 194è podria ser l'estat de les Illes de la Porqueria, és a dir, l'arxipèlag que formen les illes de plàstic flotants que s'acumulen als nostres oceans. Estem convertint un dels principals pulmons del planeta en un gran abocador flotant. Des de la Fundació CRAM reunim tota una sèrie d'expertes per analitzar el problema i les possibles solucions.

Fugen per poder estimar, per poder ser. Fugen per no haver-se d'amagar. La persecució per motius d'orientació sexual i identitat de gènere, la violència i l'exclusió social que pateixen moltes persones gais, lesbianes i transsexuals les obliga a marxar i demanar protecció internacional a casa nostra. Encara hi ha 72 països que prohibeixen les relacions homosexuals. A l'Àfrica, en almenys vuit països es castiga amb la pena de mort. La comunitat LGTBI s'enfronta a vulneracions de drets fonamentals sovint emparades per la llei, la família i la religió, i fins i tot per la mateixa policia i els mitjans de comunicació. Només els queda resistir en la clandestinitat, dur una doble vida o l'asil.

Es busca família d'acollida. Al país del "Volem acollir", que proclama "Casa nostra, casa vostra", som a la cua d'Europa: només el 13% dels 7.000 nens i nenes catalans separats dels seus pares biològics tenen una família d'acollida, mentre que a Anglaterra o Suècia són el 70% i a França el 55%. La resta, gairebé un de cada deu, han de viure en centres. Per què a les famílies catalanes ens costa tant acollir? És un problema cultural o econòmic i de conciliació? Encara confonem l'adopció amb l'acolliment, temporal? O és la por de la separació, d'haver d'acomiadar-se de l'infant? Al "Solidaris" entrevistem la Creu de Sant Jordi Montse Juvanteny i parlem amb la Violeta Gumà, l'Oriol Joseph, el Sergi Càmara, la Roser Pinyot i la Montserrat Martínez, que han obert les portes de casa seva per donar una segona oportunitat a menors tutelats.

Segons la prestigiosa revista mèdica The Lancet, el nombre de parts per cesària s'ha gairebé doblat al món els darrers 15 anys: fins al 21%. L'Organització Mundial de la Salut alerta d'aquest augment preocupant: les cesàries s'haurien de limitar a només al 10% dels naixements, i només per raons mèdiques. Per sobre d'aquest percentatge no està demostrat que redueixi la mortalitat. Les cesàries salven vides, sí, però com qualsevol operació quirúrgica, té riscos i conseqüències psicològiques per a les mares. Als hospitals públics catalans la taxa de cesàries dobla aquesta recomanació: 23%. I als privats es dispara fins al 38%! En canvi, al País Basc, posem per cas, no arriba al 16%. Per què aquesta diferència tan gran? Té una explicació mèdica o és una raó més aviat econòmica, organitzativa de les clíniques i pel temor dels metges a problemes legals? I les mares tenen dret a decidir? En parlem amb professionals mèdics i mares que ens expliquen la seva experiència.

Conciliar és cosa de dos. Però tot i les bones intencions, fins i tot en les parelles més igualitàries, les coses canvien quan arriba el primer fill. La relació es tradicionalitza, la mare porta la càrrega mental i el pare es limita a ajudar. Només un 2% aprofita la cessió del permís de maternitat, només el 5% s'agafa reducció de jornada, només el 10% demana una excedència per fer-se càrrec de la cura i criança dels seus fills. Avui, al "Solidaris", busquem pares corresponsables, compromesos. Des de l'escola Ferrer i Guàrdia del Masnou ens acompanyen pares corresponsables: el Gerard Aran, el Bernat Escudero i el Camilo Soler. Parlem, també, amb María José González i Paco Abril. I Els Amics de les Arts ens fan la recomanació musical final.

Dotze desapareguts al dia a Catalunya: el 94% tornen a casa al cap de poques hores, el 98% es localitzen en menys d'un any, però què passa amb els que no apareixen? A Espanya s'acumulen més de 12.000 casos oberts, per resoldre, sense pistes, invisibles. Al "Solidaris" en parlem amb l'inspector en cap dels Mossos d'Esquadra Jordi Domènech, la jutgessa Graziella Moreno, la psicòloga Alba Payàs i els periodistes Paco Lobatón i Roger Pascual. I entrevistem les mares de Caroline del Valle i Cristina Bergua, desaparegudes el 2015 i el 1997, i Montserrat Torruella, que és presidenta d'Inter-SOS, l'associació de familiars de persones desaparegudes sense causa aparent.

Salt només és notícia quan hi ha problemes, com les treballadores i educadores socials, que són invisibles fins que fallen. Els estralls de la crisi i les retallades les han posat al límit: desprotegides, a la trinxera, a primera línia, escolten els qui no vol escoltar ningú, entomen la frustració per la falta de recursos, són el mur de contenció, la cara d'un sistema que, massa sovint, les carrega amb la responsabilitat d'haver de resoldre tots els seus problemes: de la pobresa energètica i els desnonaments a l'atur o els menors estrangers no acompanyats. Avui, al "Solidaris", reivindiquem la dignitat de la feina de Mariona Carbó, Alba Miras i Helena Rubio. I ho fem des de Salt, a Girona, que lluita per reinventar-se, fugint de tòpics i estigmatitzacions, i parlem amb persones que conformen el ric teixit social de la ciutat.

El tren de Manresa a Barcelona triga més ara que fa 160 anys: el 1859 feia en 80 minuts un trajecte que ara en dura 87, segons denuncien els alcaldes del Bages, farts de les avaries i els retards. La seguretat de Rodalies està en el punt de mira després dels dos darrers accidents mortals, a Vacarisses i Castellgalí. I els maquinistes alerten del risc greu i imminent que es repeteixin. Des del forat del dònut de la inversió en infraestructures, des de l'estació de Manresa, el "Solidaris" analitza els deu anys d'un traspàs de Rodalies fallit, gairebé buit de competències i amb una pluja de milions promesa per Zapatero mai complerta: 4.000 milions d'euros, precisament la mateixa inversió promesa també per Rajoy. Rodalies, amb els seus 75 punts negres, és l'únic transport públic que perd viatgers. Però és només un problema de diners, d'inversió?

Facebook sap més de tu que la teva pròpia parella. Instagram, que estàs embarassada abans que la teva família. Booking, on aniràs de vacances l'estiu que ve. Netflix la propera sèrie a què t'enganxaràs. Linkedin, quan canviaràs de feina. Amazon, què votaràs a les properes eleccions. On són els límits del big data? En som conscients, del risc de l'exposició de les nostres dades personals, clic a clic, i de l'ús que se'n fa? La indústria de les dades massives, el gran negoci de la nostra privacitat, mourà aviat el 4% del PIB europeu, 10 milions de llocs de treball. Però estem despullats a internet? Les victòries de Trump, Bolsonaro o Salvini i el Brexit potser no es poden explicar sense aquest fenomen que està canviant les regles del joc i l'estratègia comunicativa dels partits polítics. Si els algoritmes decideixen què llegim, què escoltem i què mirem, poden decidir què pensem i què votem? En parlem amb els periodistes Karma Peiró, Miquel Pellicer, Albert Lloreta i Xavier Duran; amb la directora d'Eticas Consu

"El masclisme, vulguis o no, costa tant de treure-se'l del damunt com l'olor de tabac, que se t'enganxa tant si ets fumador com si no. Soc masclista. Sí, ho soc. Fins i tot sense pretendre-ho. Però ara, almenys, ho sé", escriu el politòleg Carles Foguet. "Soc masclista quan veig un comportament, una mirada o comentari al metro, al bar, a la feina, i miro cap a una altra banda com si no veiés res", manifesta el periodista Sergi Picazo. Què estem fent els homes contra un masclisme que mata? Ens estem revoltant prou? Quin tipus de masculinitat tòxica hegemònica estem promovent, o almenys acceptant, i com la podem transformar en una masculinitat alternativa, antipatriarcal, desobedient? Responen a la pregunta Heinrich Geldschläger, Rubén Sánchez Ruiz, Carles Foguet, Xavier Cela Bertran i Ignasi Puig Rodas.

Més d'una agressió sexual al dia a Barcelona. I gairebé una de cada deu dones que van a l'hospital després d'una violació ha patit un atac en grup, de "manades" impunes. És una epidèmia, una guerra que ens hauria de revoltar, també als homes, sobretot als homes: què estem fent contra un masclisme que mata? L'alarmant banalització de la violència sexual (i no només per Vox) revictimitza les supervivents, perquè el tràngol continua a comissaria i als jutjats, on han de demostrar la seva innocència i sovint se les fa responsables de no haver aturat l'agressió: com anaves vestida, què havies begut, segur que vas dir que no, i on anaves sola, tan tard, tan fosc...? Una de cada tres dones ha patit violència sexual o en patirà al llarg de la seva vida. En parlem amb Alba Alfageme, Sònia Cervantes, Júlia Humet, Teresa Vallejo, Alba Fernández Pous i Jessica Romeu.

Tenir fills, ser mare o pare, és un desig legítim, pot ser una necessitat, fins i tot, però és un dret? La gestació subrogada, els (mal anomenats!) ventres de lloguer, obre un debat ètic, científic, legal, que divideix tant la dreta com l'esquerra, també el feminisme i la comunitat LGTBI. Per als partidaris és una tècnica de reproducció assistida més, una necessitat social com la legalització del matrimoni homosexual o l'avortament. Però els detractors ho comparen amb l'esclavatge: la compravenda de nens, alerten, cosifica i mercantilitza el cos de la dona, al servei del capitalisme patriarcal, atempta contra la seva dignitat i la dels infants. El que està clar és que és una realitat, perquè més de 20.000 nens i nenes neixen per gestació subrogada, cada any al món. En parlem amb testimonis i experts.

No és cap joc de nens, no són criaturades. El "bullying" és un problema social amb què conviuen més de la meitat dels adolescents catalans, el 54%: un de cada cinc pateixen assetjament a l'escola, són víctimes d'agressions físiques i verbals reiterades, però la resta n'és còmplice, calla. És ja la primera preocupació entre els estudiants, pitjor que el fracàs escolar, segons un estudi de la Fundació Barça. I l'Unicef calcula que a cada classe hi ha almenys dos alumnes que pateixen ciberassetjament, a les xarxes socials. En parlem amb Esther Morillas, mestra d'Educació Especial; Jordi Collell, psicòleg, membre de l'Observatori Internacional de la Violència Escolar; Andrés González, coordinador del TEI, programa de prevenció d'assetjament; Cristian Carrer, psicòleg, membre de l'Observatori contra l'Homofòbia, i Carmen Cabestany, secretària de l'associació No a l'Assetjament Escolar.

Creuar el mar Mediterrani és més perillós que mai. 2.270 persones hi han mort intentant-ho l'últim any, un de cada 51 que ha aconseguit trepitjar terra ferma, segons el darrer informe de l'ONU. La capacitat de rescat de les ONGs s'ha reduït, l'Europa de Salvini (i no només...) tanca els seus ports, l'Open Arms no pot navegar i Líbia és una presó a cel obert. 80 anys després, la història es repeteix. Al "Solidaris" refem la ruta de l'exili massiu republicà fugint de les tropes de Franco i avui arribem fins al camp de l'horror de Ribesaltes, acompanyats del mediador cultural Eloi Torrents, de l'historiador Eric Forcada, del responsable del programa de refugiats i immigrants de la Creu Roja, Òscar Barbero, i de la directora de la fundació Migra Studium, María del Carmen de la Fuente. I parlem amb la Yasmine i el Maksym, dos refugiats de Costa d'Ivori i d'Ucraïna que acaben d'arribar a Catalunya, i amb la Marta Baylina, que ha acollit un refugiat sirià a casa seva.