Els Viatgers De La Gran Anaconda

"Els viatgers de la Gran Anaconda" fan el seu últim viatge. Però aquest cop és el món el que transita per davant nostre mentre l'observem des d'un "hide" (amagatall), al canyet per a voltors de la finca Les Vinyes, a l'Alt Empordà. I en companyia del doctor Martí Boada, científic ambiental i geògraf, i Jordi Sargatal, ornitòleg, dos experts mediambientals a qui el coneixement empíric del món i la natura els legitima per fer un diagnòstic del seu estat actual. "El moment és greu", afirma sense alarmismes el doctor Boada. Toca replantejar-nos el nostre paper en aquest bell planeta, la forma d'habitar-lo, els hàbits de consum, incloent-hi la manera de recorre'l per observar-lo. Serà la nostra manera de culminar 28 anys de mirar-nos el món amb les orelles. Tots plegats, des del ventre-canoa de la Gran Anaconda. No sense abans agrair profundament haver compartit aquest periple extraordinari amb tots vosaltres, col·laboradors, viatgers i oients. Gràcies! Ha estat un viatge inoblidable.

En l'antiguitat, els emperadors del Japó emprenien un llarg pelegrinatge un o dos cops a la vida. Sortien des de Kyoto, la capital imperial, i recorrien els 99 santuaris del camí o kodo, a la península japonesa de Kii, a l'illa de Honshu. Tenien el convenciment que recórrer el Kumano Kodo els purificava. Aquesta és encara la creença dels milers de pelegrins que any rere any travessen boscos i muntanyes i s'endinsen en aquest univers sagrat. Els forts desnivells que cal superar demanen esforç i perseverança, una forma de depurar l'ànima. Assolir els santuaris silents sota l'ombra de cedres centenaris els eleva a un món a part. El Kumano Kodo, amb Xavier Moret, periodista i viatger. En l'última etapa del seu viatge, Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges, arriba a la cascada Gocta, a Cocachimba, al Perú, on fa una descoberta. Adolf Beltran, periodista, fa el seu darrer "viatge més llarg" al Dia de Morts de Mèxic.

Durant dècades, arribar a les muntanyes dels nuba, al Sudan, era una quimera. Es tractava d'un món indígena tancat, sobretot per als occidentals. L'aïllament els va convertir en mite. També les fotografies excepcionals de George Rodger i de Leni Riefenstahl, els primers occidentals que van il·luminar i difondre aquelles formes de vida arcaiques. Situades al Kordofan del Sud, aquestes muntanyes són avui dia encara la llar d'un conglomerat de grups ètnics coneguts de forma col·lectiva com els nuba. Després de tres intents fallits, Joan Riera, antropòleg, hi ha entrat i ens ho explica. Ens aturarem també al Museu Leymebamba del Perú, amb la fotògrafa Kris Ubach, i viatjarem a Groenlàndia per última vegada amb Francesc Bailón, fotògraf de natura i viatges.

A les Shetland, els sobresalts estan fora de l'imaginari, encara que albiris un grup d'orques des de la sala d'estar de casa, aixecada a sobre mateix d'un fiord. Tampoc no temen accidents a la carretera, tot i que la cinta d'asfalt creua la pista de l'aeroport i només un semàfor en regula el trànsit. I els robatoris? Són cosa d'un altre món. En aquest petit arxipèlag d'un centenar d'illes escampades per l'Atlàntic nord, fins i tot hi ha frigorífics amb pastissos vora la carretera. Només cal triar i pagar, i deixar els diners en una capsa. I continuar el viatge amb el pastís triat. Una enveja de país, passat víking a banda. Festival d'Up Helly Aa a les Shetland, a Escòcia, amb Oriol Alamany, fotògraf de natura i de viatges.

La història de l'antiga Mesopotàmia és la de molts pobles. La terra entre dos rius va ser el bressol de sumeris, accadis, babilonis, caldeus i assiris, entre d'altres. Alguns d'ells, contemporanis dels antics egipcis. Fa més de cinc mil anys aquí hi van florir el que avui dia es considera les primeres ciutats documentades de la història de la humanitat: Ur, Uruk, Lagaix, Kix, Eridú... També Babilònia, la ciutat on el 10 de juny de l'any 323 aC va morir Alexandre el Gran. Passejar ara pel desert àrid que enterra els vestigis d'aquestes cultures et transporta mil·lennis enrere. L'Iraq, un vertiginós viatge en el temps amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la Universitat Autònoma de Barcelona. La segona aturada la reservem a Cajamarca, al Perú, ciutat molt més recent que visitem en companyia de la viatgera de la Gran Anaconda en marxa, la fotògrafa i escriptora de viatges Kris Ubach i les seves "Cròniques americanes".

Occident ha fracassat a l'Afganistan i ara el règim fonamentalista al poder promou obertament l'islamisme radical i la incultura. La periodista Mònica Bernabé n'està convençuda. La caòtica fugida --que no vol dir retirada-- nord-americana de l'any 2021 va posar la cirereta a l'esfondrament. La realitat evidencia la creença de la reportera: l'Afganistan és l'únic país del món on les nenes no poden estudiar a partir dels dotze anys. La violència contra les dones hi està normalitzada, en una societat conservadora i masclista. Són masclistes els homes i les mateixes dones. Ningú surt indemne de l'Afganistan. Tampoc Mònica Bernabé, que hi va viure gairebé vuit anys. Ho corrobora el seu propi testimoni: "Crónica de un fracaso: Afganistán, la retirada". Una altra periodista, Chris Ubach, va recórrer un món radicalment diferent, la cultura mochica, al Perú. Ens ho explica a les seves "Cròniques americanes".

Lluís Domènech i Montaner primer, el 1904, i pocs anys després, el 1907, Josep Puig i Cadafalch van liderar dues missions arqueològiques per inventariar el romànic català escampat pel Pirineu. Els insignes arquitectes, historiadors i polítics volien catalogar i alhora frenar l'espoli d'obres d'art que ja havia començat allà on hi havia les esglésies més rellevants d'aquest estil medieval propi de l'Europa occidental. Un segle després, Enric Soler intenta posar-se en la pell de Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch, i ressegueix les seves passes cercant els camins que més s'aproximen als que ells van recórrer. Una història descrita als llibres "Pantocrator" i "Marededéu, quin viatge!". I El Brujo de Chiclayo, al Perú, amb la fotògrafa i escriptora de viatges Kris Ubach, tanca el viatge.

A mitjans del 1945 a Okinawa s'hi va llançar l'operació Iceberg, l'assalt amfibi més gran de la guerra del Pacífic. Malgrat que l'ocupació nord-americana es va acabar oficialment l'any 1972, a l'illa s'hi van quedar algunes bases i 25.000 soldats. Ara Okinawa és una illa de pau i longevitat. Dels morts de la guerra en queden els monuments de record, però als carrers de Naha, la capital okinawesa, hi han proliferat discoteques Apocalypse Now i publicitat de carn enllaunada Spam. En aquest arxipèlag del sud del Japó hi impera la cultura del perdó i potser aquí rau el secret que hi visquin tantes persones centenàries. Voltant el món amb Xavier Moret, periodista i viatger, aquest cop a Okinawa, al Japó. El "mercat de bruixots" de Chiclayo, al Perú, amb la viatgera de la Gran Anaconda en marxa, Kris Ubach, i les seves "Cròniques americanes"; una reflexió sobre la colonització espanyola de les Filipines, amb Jaume Mestres, viatger; i la ciutat sense nom de l'Amazònia.

Borneo era tan gran com l'interrogant que s'obria dins el cap d'en Lluís. S'havia proposat creuar l'illa l'oest a est seguint el curs dels rius, saltant les muntanyes i travessant la selva que entapissava el trajecte. No havia pogut parlar amb ningú que l'hagués precedit. El repte era majúscul. Selva. Totes les tonalitats de verd possibles. També intimitat i foscor. Fins i tot trobades inesperades. Com un guerrer del poble Punang "que va aparèixer sense que ens n'adonéssim. De sobte era allà, plantat davant nostre. L'home tenia dues flors tatuades a les espatlles, i al coll dues serps. Els tatuatges parlen, són el símbol identitari de molts pobles. La travessa de Borneo, amb Lluís L. Bayona, aventurer. I un apunt de Guanchaco, al Perú, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges.

Fa més de 400 anys, les dones de la província xinesa de Hunan es van inventar una llengua secreta per superar la ignorància a què les sotmetien els homes. La societat patriarcal els barrava el pas a les escoles i els impedia l'accés a l'educació. El nushu, literalment "escriptura de les dones", era inintel·ligible per als homes. A través d'aquest llenguatge les dones podien denunciar les injustícies derivades del patriarcat imperant i també compartir els abusos que patien. Amb el temps va esdevenir, doncs, una font d'alliberament i d'agermanament femení. El nushu, amb David Valls, lingüista. I també una nova proposta de ruta literària viatgera d'Enric Soler, escriptor i editor, i una etapa més del viatge pel Perú de Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges, amb aturada a Trujillo.

Mswati III viu com un rei. Se li atribueix una col·lecció de limusines --en té entre seixanta i un centenar-- i la compra d'uns quants jets per a ús privat. Un rei absolutista, el darrer de tot Àfrica, establert a Eswatini, l'antiga Swazilàndia sud-africana. L'any 2018, Mswati III va canviar el nom del país a l'actual amb l'argument d'evitar confusions amb Switzerland, malgrat que a Swazilàndia no hi ha vaques ni formatges. Eswatini és, amb Lesotho i el Marroc, una de les tres últimes monarquies que resisteixen al continent africà. En parlem amb Sergi Ramis, periodista, escriptor i viatger. Kris Ubach ens portarà fins a Trujillo, al Perú, i la biòloga Eloisa Matheu, fins a Oman, al golf Pèrsic. Tot, a "Els viatgers de la Gran Anaconda".

La gran stupa de Borobudur s'alça com una muntanya de pedra enmig d'un paisatge de volcans, a l'illa indonèsia de Java. Està considerada el monument budista més gran del món. Agustí Pàniker la situa al nivell de les grans construccions religioses de la humanitat, com els temples d'Angkor, a Cambodja, o el palau de Potala, al Tibet. D'acord amb el budisme mahayana, Borobudur representa el cosmos. És doncs un mandala arquitectònic, un santuari, un lloc de pelegrinatge. Ascendir per les nou plataformes fins al cim equival a un viatge interior cap al despertar. Borubudur, amb Agustí Pàniker, editor i escriptor especialista en història i antropologia de les religions. També la Huasteca Potosina, a Mèxic, amb Jordi Canal Soler, periodista de viatges, i Lima, al Perú, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges.

Bagdad t'omple la boca pel sol fet de pronunciar el seu nom. Efectivament, tan sols dir "me'n vaig cap a Bagdad" il·lumina Irene Cordón, malgrat l'allargada ombra de dècades de guerra. Però en la ment de l'arqueòloga el conflicte armat es difumina per deixar pas a la ciutat de conte i, sobretot, a la capital del país que avui dia ocupa la llegendària "terra entre dos rius", Mesopotàmia. Superades les bombes, Bagdad torna a obrir-se, els seus carrers i places recuperen la vida d'abans. També els mercats, com el dels llibres de vell d'Al-Mutanabbi que fa bo el refrany: "s'escriu al Caire, s'edita a Beirut i es llegeix a Bagdad". Viatge a Bagdad, camí de la terra entre dos dius, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona. I també la cultura dels Lima, al Perú, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges, i el letó, amb David Valls, lingüista.

Els ianomamis de l'Amazònia es miren amb reticència, amb desconfiança, el camí més llarg. Quan s'ha de comunicar la mort d'algú del chabono, el poblat, es dirà que la persona en qüestió s'ha desmaiat, se n'ha anat, que plora, o que s'ha escalfat i està furiosa. Si qui mor és una dona, diran: "Ha caigut una fulla"; si és un home: "Ha caigut una fletxa". Però mai s'aludirà directament a la mort. Fins i tot serà tabú pronunciar el nom de la persona traspassada per evitar ser víctima de la ira dels parents o del mateix difunt, que podria reaparèixer amb conseqüències nefastes. "El camí més llarg dels ianomamis amazònics", amb Adolf Beltran, periodista. I també els barris de Barranco i Miraflores, a Lima, el Perú, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges; i el romànic de Collserola, amb Joan Portell, excursionista, escriptor i pedagog.

La mort sempre va ocupar un lloc destacat en l'ètica dels samurais, tal com recull el "bushido" (el camí del guerrer), el codi de conducta pel qual es regien. Per si hi hagués algun dubte, el "Hagakure", el llibre dels samurais, rebla el clau: el camí d'aquests guerrers del Japó medieval era morir. El samurai dedicava la vida a preparar-se per a aquest moment. De fet, havia d'estar a punt per morir en qualsevol moment i no hi havia forma més digna de fer-ho que en combat. Alguns samurais eren monjos i poetes alhora, perquè el seu codi ètic incloïa temperar la violència amb saviesa, paciència i serenitat. De tot plegat se'n desprèn el missatge: viu la vida i el present intensament. "Mushin, zen i saviesa samurai per a la vida quotidiana", amb Alexis Racionero, escriptor, doctor en Història de l'Art, llicenciat en Geografia i Història. Especialista en filosofia oriental, contracultura i el viatge de l'heroi. I també "Lima, Perú", amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges.

Al capvespre dels equinoccis de primavera i de tardor, el 20 de març i 23 de setembre, Kukulkan, la serp emplomallada dels maies, baixa per les escales de la gran piràmide de Chichén Itzá, al Yucatán, fins a penetrar en la Terra. Es creu que el moment tenia a veure amb les fases de fertilitat de la Terra. Els sacerdots aprofitaven el fenomen astronòmic per significar el moviment del deu mitològic maia i indicar al poble que havia arribat el moment de la sembra dels camps. No en va els poderosos clergues posseïen coneixements avançats en matemàtiques i astronomia, fins al punt d'elaborar un dels calendaris més precisos de l'època, el "haab" de 365 dies per any. Això no va evitar, però, el col·lapse d'aquella civilització. Per la península del Yucatán, amb Jordi Canal Soler, periodista de viatges. Completarem el viatge amb una passejada iniciàtica per Lima, al Perú, amb Kris Ubach, i amb una reflexió sobre l'arxipèlag de les Txagos, amb el periodista i editor Sergi Ramis.

Vet aquí un viatge de Pablo Picasso a Gósol, poc conegut, però no per això intranscendent. Al contrari. L'estada del pintor vora el Pedraforca va ser fonamental per al naixement del cubisme. Així ho consideren alguns experts. L'any 1906 Picasso encara no era el nom que va revolucionar l'art del segle XX, malgrat que ja hauria fet els primers passos. Alguns a Montmartre, a París, d'altres pels vessants de la muntanya forcada, cosa que li va valdre el sobrenom de Pau de Gósol. Picasso s'hi va passejar amb el seu carnet català a la butxaca, on l'artista feia proves de color, apunts i esbossos per a pintures futures. "Pau de Gósol. Picasso al Pirineu" és una de les quatre propostes literàries de l'editor Enric Soler. Les combinarem amb una visita a Memphis, als Estats Units, amb la fotògrafa i escriptora de viatges Kris Ubach i amb una passejada sonora per l'illa indonèsia de Borneo, amb la biòloga Eloisa Mattheu.

"No és cert que no hi hagi res, hi ha molt. Encara hi ha molts vestigis materials del que en el seu dia, efectivament, va ser la llegendària Troia." L'arqueòloga Irene Cordón viatja fins a l'enclavament de la ciutat homèrica per constatar que, efectivament, la llegenda amagava un pòsit de realitat. El mateix que, dècades abans, va intuir l'arqueòleg alemany Heinrich Schliemann quan va considerar la Ilíada un text històric, va adoptar-la com a llibre de capçalera i amb només set o vuit anys va exclamar: "Jo trobaré Troia." Schliemann sabia que la Ilíada, atribuïda a Homer, no era res més que el poema èpic de Troia, Ílion en llatí. Viatgem a Troia, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB. Completarem la jornada amb la visita a Graceland, amb la fotògrafa i escriptora de viatges Kris Ubach i, al Perelló, amb l'excursionista, pedagog i viatger Joan Portell.

L'Alba i en Ricard sempre s'havien imaginat que Mongòlia era plana, una estepa verda, però cada dia acumulaven més de mil metres de desnivell. Va ser quan ja estaven pedalant que es van adonar que, com més s'acostaven al nord o a l'oest, més creixien les muntanyes i més colls havien de superar. En total han estat mil vuit-cents quilòmetres pedalats per una terra pelada d'indicadors i topònims, feréstega i remota, que requeria un gran compromís. "Era d'aquells llocs", diu l'Alba, "on pensava: 'Aquí no ens pot passar res, aquí no em puc torçar el turmell'." Per contra, a Mongòlia hi han trobat la llibertat de moure's en bicicleta per allà on han volgut. "Un país amb paratges que de tan salvatges et semblava viure al paradís." "Mongòlia en bicicleta", amb Alba Xandri i Ricard Calmet, cicloviatgers. Memphis i la llegenda d'Elvis Presley, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges, i la llengua yiakunte amb David Valls, lingüista.

Deu anys després de la Revolució dels Paraigües, Hong Kong ofereix recompenses a qui ajudi a localitzar-ne els líders fugitius. A canvi rebran una gratificació. Després de la prodemocràtica Primavera Asiàtica, esclafada sense contemplacions pel règim autoritari xinès, molts hongkonguesos se'n van anar. D'altres van desaparèixer i ningú sap on són. Sobta que al Hong Kong actual no vegis policies enlloc. Però no calen, les càmeres ho controlen tot. No obstant el règim policial imperant, hi ha qui afirma que Hong Kong s'està convertint en una mena de Nova York asiàtica, amb el permís de Shanghai i Singapur. O potser en una mena de Sodoma i Gomorra, abocada com està la ciutat als plaers i l'hedonisme fora de mida, com l'exclusiu afternoon tea de l'Hotel Península. Hong Kong, després dels paraigües, amb Francesc Miralles, escriptor i viatger.