En Guàrdia!

Capítol 1.032. L'eclosió del turisme de masses de sol i platja durant les dècades dels seixanta i dels setanta del segle passat va comportar un seguit de canvis d'ordre urbanístic, econòmic i social. A la comarca costanera del Maresme, la majoria de poblacions van modificar la fesomia, tal com reflecteixen les postals turístiques editades durant aquells anys. Esclar que aquestes postals no sempre reflectien la realitat, sinó que sovint s'encarregaven de subratllar els tòpics folklòrics més tronats pensats per oferir la imatge que es volia vendre als visitants estrangers. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Alexis Serrano, llicenciat en Història, director de l'Arxiu Comarcal del Maresme i professor de la Facultat Antoni Gaudí. És coautor del llibre "El Maresme yeyé. La postal turística 1960's-1980's", juntament amb Xavier Nubiola.

Capítol 1031. Al llarg de set segles, els samurais van conformar l'elit social i política del Japó i van forjar una reputació de noblesa i honorabilitat. El cert és que la història del Japó va estar molt condicionada per les accions dels samurais i els conflictes entre els diferents clans d'aquesta casta de guerrers, ben bé des del segle XII fins a la desaparició oficial d'aquesta figura a la fi del segle XIX. L'habilitat en l'ús de la força va portar els samurais a assumir tasques de govern, més encara en una societat en què el poder de l'emperador era més nominal que real. El primer govern samurai de la història del Japó és el que es va establir el 1185 i que es coneix com el govern de Kamakura. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jonathan López-Vera, professor de la Universitat Pompeu Fabra i divulgador, expert en la cultura japonesa. Autor del llibre "Historia de los samuráis".

Capítol 1030. Sens dubte, l'obra hidràulica més important de la història de Catalunya ha estat el canal d'Urgell, construït entre el 1853 i el 1862. L'obstacle principal en els 144 quilòmetres de traçat que havien d'unir el Tossal i Montoliu de Lleida per portar l'aigua a l'eixuta plana urgellenca era la serra de Montclar. Per fer passar un túnel per aquesta barrera muntanyosa de set quilòmetres es va haver de recórrer a molta mà d'obra, que s'obria pas a pic i pala i amb pólvora. Al túnel de Montclar hi van arribar a treballar tres mil persones, més d'un terç de les quals eren presos, per als quals es va haver d'aixecar un presidi. Les condicions de vida d'aquestes persones van ser d'una duresa extrema. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Felip Gallart, escriptor, mestre d'escola i coautor del llibre "El presidi de Montclar. Els reclusos en la construcció del canal d'Urgell", de Pagès Editors.

Capítol 1029. Sobre la Guerra de Successió hi ha moltes fonts històriques interessants, però cap testimoni és comparable, per valor documental i rellevància històrica, al de les "Narracions històriques", de Francesc de Castellví. Aquesta crònica havia restat inèdita durant més de dos segles als arxius d'estat de Viena, on havia anat a parar l'autor, condemnat a l'exili. Castellví, defensor de la Barcelona assetjada per les tropes borbòniques el 1714, malauradament una mica oblidat amb el pas del temps, va consagrar bona part de la vida a redactar una obra monumental. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Agustí Alcoberro, doctor en Història Moderna, vicerector de Patrimoni i Activitats Culturals de la Universitat de Barcelona i autor del llibre "Francesc de Castellví i Obando. La memòria de la Guerra de Successió", de Rafael Dalmau Editor.

Capítol 1028. L'aixecament militar del juliol del 1936 a l'estat espanyol va tenir un ressò important al Principat d'Andorra. El 29 de juliol, el Consell General de les Valls va expressar la preocupació per l'efecte que la Guerra Civil Espanyola podria tenir sobre la seguretat pública, els subministraments de productes de primera necessitat i la falta de moneda, problemes agreujats per l'arribada de refugiats. De mica en mica, els acords comercials amb els milicians de l'altra banda de la frontera es van anar veient substituïts per una entesa amb el franquisme. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pau Chica, màster en Història Contemporània i Món Actual per la Universitat de Barcelona, membre de l'Institut d'Estudis Comarcals de l'Alt Urgell; autor del llibre "Andorra i la Guerra Civil Espanyola", d'Aloma Editors.

Capítol 1027. Durant més de vuitanta anys, des del 1858 fins a la fi de la Guerra Civil, un dels grans diaris populars de Barcelona, guiat per una ideologia republicana i federalista, va ser El Diluvio. De sempre s'havia caracteritzat pel caràcter combatiu, especialment en l'àmbit de la política municipal, i per la voluntat d'incidir en l'opinió pública amb articles d'opinió i campanyes adreçades als lectors. En temps de la Segona República, l'activisme d'El Diluvio va arribaria al punt culminant. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador i Gil Toll, periodista, doctor en Història i professor a la UAB. Autor del llibre "El Diluvio, la prensa y la Segunda República", editat per Icaria Editorial.

Capítol 1000-Cinquena part. Després dels quatre programes especials que hem enregistrat a Capellades, Tarragona, el Montseny i Mollerussa, culminem avui la celebració de les mil primeres emissions de l'"En guàrdia!" des de Barcelona, des de la Casa Padellàs, a la plaça del Rei. És la seu central del Museu d'Història de Barcelona, que celebra una efemèride més impressionant: fa 80 anys de la seva inauguració. Un programa de ràdio com l'"En guàrdia" i un equipament cultural com el MUHBA comparteixen l'objectiu de contribuir a la divulgació de la història, donar a conèixer el passat per gestionar el present i encarar el futur. I no som els únics... En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador; Joan Roca, director del Museu d'Història de Barcelona; Agustí Alcoberro, professor d'Història Moderna i vicerector de Patrimoni i Activitats Culturals de la UB, i Borja Antela, doctor en Història de Grècia i professor d'Història Antiga de la UAB.

Capítol 1000-Quarta part. Haver arribat a les mil emissions de l'"En guàrdia!" ha estat una excusa magnífica per sortir dels estudis de Catalunya Ràdio i viatjar arreu de Catalunya. Hem estat a la prehistòria representada per l'Abric Romaní de Capellades, hem recordat el passat romà de Tàrraco i hem evocat l'edat mitjana al castell de Montsoriu, al bell mig del Montseny. Avui viatgem a l'edat moderna. Ens trobem a l'Espai Cultural dels Canals d'Urgell, a Mollerussa. Aquesta zona de l'Urgell, entre els segles XV i XVII, va ser terra de bandolers. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador; Maria Garganté, doctora en Geografia i Història per la UB, professora a la UAB i a la Facultat Antoni Gaudí de l'Ateneu Universitari de Sant Pacià, i Lluís Obiols, arxiver municipal de la Seu d'Urgell i president de l'Institut d'Estudis Comarcals de l'Alt Urgell.

Capítol 1.000 - Tercera part. Continuem amb aquesta ruta de celebració dels mil programes de l'"En Guàrdia!", que ens està portant a recórrer el país en l'espai, però també en el temps. Avui viatgem a la baixa edat mitjana des d'un dels castells que simbolitzen les altes quotes de poder assolides pels senyors feudals a la Corona d'Aragó. La fortalesa original va ser ampliada i reformada a mitjans del segle XIV per ordre de Bernat II, vescomte de Cabrera, fins a convertir-se en el castell gòtic més imponent de Catalunya. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador; Jordi Tura, director del Museu Etnogràfic del Montseny, i Antoni Virgili, doctor i professor d'Història Medieval de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 1.000 - Segona part. Seguim agraint la fidelitat dels oients i la confiança de Catalunya Ràdio, que ha fet possible que l'"En guàrdia!" hagi superat les mil emissions. En el segon dels cinc programes especials amb què volem celebrar aquesta fita, viatgem a l'antiguitat clàssica. I per fer-ho, estem a la ciutat de Catalunya que va esdevenir més important al llarg de tota l'antiguitat, i de manera molt destacada durant els temps de l'Imperi Romà. Avui parlem des de l'Antiga Audiència de Tarragona, a la plaça del Pallol, per recordar l'auge i esplendor de la Tàrraco romana. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, Magí Seritjol, gestor cultural i director del Festival Tàrraco Viva, i Joaquín Ruiz de Arbulo, catedràtic d'Arqueologia de la Universitat Rovira i Virgili.

En aquest programa fa molts anys que repassem moments històrics de totes les èpoques i totes les latituds. A la nostra manera, l'"En guàrdia!" també ha superat una fita que potser no és històrica però sí radiofònica. No passa cada dia que un programa de ràdio superi les mil emissions, un fet que hem d'agrair especialment a la confiança dels oients i als centenars de convidats que han passat per l'estudi per compartir la seva saviesa. Volem celebrar que l'"En guàrdia!" se'ns ha fet mil·lenari i amb una sèrie de cinc programes especials recorrerem el territori per seguir rastrejant algunes de les etapes més importants de la història de Catalunya. Avui comencem fent un viatge a la nostra prehistòria des del cor de l'Anoia, des de Capellades. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, Palmira Saladié i Josep Vallverdú, investigadors de l'IPHES, l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social, i directors de l'excavació de l'Abric Romaní.

Capítol 1026. Després de 200 anys sense institucions pròpies, Catalunya va recuperar la Generalitat en temps de la II República, i amb ella un dels òrgans bàsics: el Parlament. El 6 de desembre del 1932 tenia lloc la sessió solemne d'obertura del Parlament de Catalunya a l'edifici de la Ciutadella, que havia acollit originalment un arsenal. Era la represa d'una institució clau per a l'autogovern de Catalunya, situada precisament al lloc que durant els últims dos segles havia simbolitzat la repressió de les llibertats del poble. Tot i així, la història del Parlament restaurat seria igualment atzarosa al llarg del segle XX. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Aurora Madaula, doctora en Història, membre del Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranies de la Universitat Pompeu Fabra i diputada al Parlament de Catalunya.

Capítol 1025. Als inicis de la Transició, diversos moviments van resistir-se des de la clandestinitat a acceptar el nou règim constitucional del 1978, que havia optat per la reforma en comptes de la ruptura amb la dictadura. En una etapa especialment convulsa pel que fa a les reivindicacions del moviment obrer al Baix Llobregat, un grup de treballadors relacionats amb l'empresa automobilística Seat va crear l'ERAT, Exèrcit Revolucionari d'Ajuda als Treballadors. La intenció era atracar bancs, per tal de sostenir econòmicament les persones injustament acomiadades i nodrir amb els diners obtinguts les caixes de resistència de vagues i mobilitzacions. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pau Juvillà, exdiputat de la CUP per Ponent, Pirineus i Aran, i autor del llibre "ERAT, l'exèrcit de Seat. Infiltrats, guerra bruta i moviment obrer durant la Transició", editat per Tigre de Paper.

Capítol 1024. El compositor català més important del segle XX continua sent encara força desconegut per al gran públic. Es tracta de Robert Gerhard, que al llarg d'una prolífica carrera musical va estar en contacte amb els moviments més avantguardistes de la seva època, en un procés constant de transformació estilística que el va portar a Munic, Viena, Berlín, Barcelona i per últim a un llarg exili a Cambridge. L'obra de Robert Gerhard és la d'un compositor català universal, de rellevància internacional. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Oriol Pérez i Treviño, musicòleg i assagista, crític musical d'El Punt Avui, col·laborador del portal Nosolocine i autor del llibre "Robert Gerhard, un Quixot amb noblesa d'esperit", editat per Ficta Edicions.

Capítol 1023. El 8 de juny del 1924, dos escaladors britànics, George Mallory i Andrew Irvine, abandonaven el campament des del qual pretenien culminar l'ascensió al cim més alt del món, l'Everest, per la cara nord. Mai no van tornar. Les misterioses circumstàncies de la desaparició han deixat sense resoldre una de les grans incògnites de la història de l'alpinisme. És impossible saber del cert si la mort va enxampar els dos alpinistes pujant o baixant, i per tant si Mallory i Irvine van ser els primers a fer el cim de l'Everest, gairebé trenta anys abans que ho fes Sir Edmund Hillary. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Dani Martí Garín, periodista i professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna.

Capítol 1022. El procés de construcció de la catedral de Santa Maria d'Urgell, prolongat en el temps al llarg de gairebé tot el segle XII, es va veure bruscament interromput l'any 1196, pel saqueig que va cometre el comte Ramon Roger de Foix i els seus homes. Aquesta acció especialment violenta obria una nova etapa en la història medieval de la Seu d'Urgell: va obligar a reconstruir i emmurallar la vila, va arruïnar les finances de l'Església i va comportar que la catedral quedés inacabada en l'etapa romànica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Carles Gascón Chopo, doctor en Història Medieval, membre de l'Institut d'Estudis Comarcals de l'Alt Urgell i autor del llibre "Història de la Seu d'Urgell medieval. El vicus, la vila i la ciutat. Segles VI-XV".

Capítol 1021. En poc més de cent anys, entre el 1835 i el 1937, Catalunya va patir quatre guerres civils i un seguit d'episodis d'ira popular que de manera periòdica van sacsejar de manera especial la seva capital. En els períodes d'entreguerres, les revoltes i els aldarulls periòdics van arribar a provocar tantes víctimes mortals, la majoria civils, com quan al país hi havia una guerra declarada. Des de les bullangues del 1835 fins als Fets de Maig del 1937, pel caràcter rebel i indomable dels seus habitants, no és estrany que Barcelona arribés a ser coneguda com "la ciutat de les bombes" o que fos lloada pels anarquistes com "la Rosa de Foc". En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Andreu Farràs, periodista. Autor del llibre "Roses de Foc de Barcelona. Les grans explosions d'ira a la capital catalana durant un segle", d'Edicions 62.

Capítol 1.020. Lluny de la imatge tòpica, històricament el carrer Montcada de Barcelona no havia estat un espai residencial de classe alta. No s'hi concentraven només cases de famílies nobles i riques, mal anomenades palaus, sense barreja social ni activitat econòmica. Un estudi dels inventaris d'aquestes cases permet advertir la diversitat d'orígens i situacions personals i familiars de la gent que hi vivia, reflex al seu torn de com era la societat catalana entre la Baixa Edat Mitjana i els primers segles de l'era moderna, heterogènia i en procés de transformació. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Albert Garcia Espuche, historiador i arquitecte. Autor de la novel·la "L'inventari" i de l'obra en dos volums "La gent del carrer Montcada. Una història de Barcelona, segles XIII - XVIII".

Capítol 1.019. La primera dona que va dirigir cinema a l'estat espanyol no va ser conscient que era una pionera en aquest camp. És el cas d'una actriu de vodevils molt famosa al Paral·lel durant els anys deu i vint del segle XX, Elena Jordi, que el 1918 es va convertir en la primera dona que dirigia cinema a l'Estat espanyol, un curtmetratge de ficció anomenat "Thais" que també produïa i protagonitzava. Va ser una experiència inèdita, un episodi fonamental en una vida dedicada a l'espectacle des de totes les vessants possibles. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Maria Bunyol, guionista de l'"En guàrdia!", director i presentador del programa de cinema d'iCat, "Memento", professor a la UAB i autor del llibre "Per un grapat d'històries. Moments mítics del cinema", editat per Ara Llibres.

Capítol 1017. El 6 de maig de 1527 va tenir lloc un dels fets més traumàtics del seu temps. Les tropes alemanyes i espanyoles de Carles V van saquejar la ciutat de Roma, en el que va suposar una culminació de les males relacions seculars entre els papes de l'Església catòlica i els emperadors germànics, justament en els mateixos anys que apareixia el protestantisme. A aquest saqueig a una de les capitals més importants de l'Europa occidental se'l coneix sobretot pel seu nom italià: "il sacco di Roma". En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Àngel Casals, catedràtic del Departament d'Història Moderna de la Universitat de Barcelona.